Que quan te n'adones que l'estimes?
Doncs quan no pots fer res més que pensar en què deu estar fent o en què deu estar pensant. Quan et planteges si ell tampoc pot viure sense tu i tens més ganes d'estar al seu costat. Quan per molt que tinguis exàmens estàs conectada per si ell dóna senyals de vida, i et diu que té feina i tu no hi pots fer res.
Quan esperes una trucada o un missatge com si fos un miracle del cel, quan desapareix i tu vols també desaparèixer, perquè no vols ser-hi si ell no hi és.
Quan poses una foto vostra esperant quelcom seu, quan el mires i ho oblides tot. Quan esperes una abraçada que sigui capaç de fer-te volar
Quan estàs trista pel simple motiu que no saps res d'ell i que tampoc el vols molestar. Quan tens la sensació que sobres al seu món i no hi ha res que t'incomodi més. Quan no saps què has de fer quan ho vols fer tot.

Quan és ELL i ningú més.

KAOS

Tot s'enfosa. Quan esclata la guerra res no roman dret. Edificis, arbres, semàfors i senyals van caient com si de fitxes de dominó es tractés. Igual.
Perds el control i el món et domina. Et pares a pensar i ÉS massa tard. Ets un punt insignificant dins el KAOS. Tu no pots controlar res. I mentre la impotència t'invaeix, els núvols invaeixen el cel. Que ARA, és negre. Com tot el que hi ha al teu voltant. ToT.

"Et toca"

Si et sóc sincera, et diré que no em penedeixo de haver fet res del que ja he fet, perquè sincerament prefereixo penedir-me de quelcom fet que de pensar en possibles "i si..".
Vaig equivocar-me i amb el temps me'n vaig adonar, vaig demanar perdó i he intentat rectificar. No m'importa lluitar eternament per alguna cosa si sé que les coses m'estan anant bé i que obtindré una resposta: negativa o positiva (arriba un moment que només necessites una resposta).
Durant tres mesos he intentat estar-hi sempre, demostrar que sento i fer-te veure que sé el que vull, i que el que vull ets tu. No em dius que sí, però tampoc em dius que no. Potser no és suficient per a tu, però jo si que necessito saber-ne què en penses.
Evites qualsevol comentari i perquè no dir que m'evites a mí també. Un dia em dius que amics i a l'altre que "sóc especial"...
Realment no sé què pretens, segueixo sent idiota i si tu em diguessis un trist "vine" la resta deixaria de tenir sentit.
No has dit res, i crec que "et toca".
Quan jo penso que és massa tard, que he d'acceptar que tot es va acabar i que no hi ha possibilitat de tornar enrere em deixes entreveure que la lluita tenia sentit. Realment sóc jo la que no sap què vol, o ets tu?

Si no ho fas tu, no ho farà ningú

Feia temps que ningú no em recordava que en aquesta vida el millor és ser egoïsta. Que si tu mateix no mires per tu, ningú no ho farà i que no cal que comptis amb algú que aquest "algú" ja vindrà quan realment et necessiti. I si no és el cas, tranquil que no et molestarà ningú.
No pots donar res per suposat, ni tan sols quan les coses semblen ser segures, potser un pla inesperat, una trucada o un comentari del facebook et fan canviar d'opinió i trasgiversen per complet el que semblava tan segur.
Per si encara no ho havia notat ningú, sí, estic decepcionada... Amb què? amb qui? No cal. Simplement ho estic.
I eps, si m'enrecordo de tu o et necessito ja et trucaré si? VAYA TELA!

Locus amoenus

Camino pel camí de Ronda que va des de S'Agaró fins a Platja d'Aro. És un camí estret, de sorra i de brisa, la que es respira mentre vas avançant. De seguida arribo al meu locus amoenus particular. M'aturo i m'assec.
Asseguda als peus de la casa d'un artista veig el quadre perfecte. Davant meu hi tinc una terrassa feta de pedra clara, que contrasta amb la foscor de l'ombra d'aquell vell pi, on tantes vegades hem jugat els meus cosins i jo. Al fons, l'amor impossible entre el mar i el cel es fa realitat. L'horitzó uneix els dos immensos blaus sempre distants. Les roques esperen les onades del mar i les trenquen. Més al fons es veuen els velers que voregen el Mediterrani i alguns passegent per aquell racó sentint la calor de l'estiu.
A l'esquerra, queda Palamós. Es distingeixen els vaixells del port i alguns dels edificis més alts. Les casetes dibuixen la línia que separa la terra del mar.
A la dreta, S'Agaró. Per a mi, el poble més bonic de la Costa Brava. Veig la badia de Sant Pol, de la qual conec cada gra de sorra. També entreveig les casetes de colors, que donen un aire alegre a aquella platja tan petita i especial.

No ens adonem del que tenim fins que ho perdem...
I no és que no ho valorés abans, si no que ara ho valoraria més. Valoraria cada paraula com si fos la última, valoraria cada petó, cada abrassada com si sabés que no en rebria cap més.
La última paraula ara és un "Adéu", qui sap si hi haurà un nou "hola", un nou "t'estimo", "m'encantes" o un simple "tinc ganes de veure't"...
no hi ha dia en què no hi pensi, que ho intento evitar? doncs sí, més per tu que per mi. Perquè ja ho dono per perdut...

Decisions

Prendre decisions...
és una d'aquelles coses que ningú t'ensenya, és una d'aquelles coses que ningú sap si serà correcta l'opció triada o no ho serà...
Quan som petits no ens hem de preocupar d'aquestes decisions, senzillament són els pares els que trien per tu. Vas creixent i quan ets pre-adolescent vols prendre cada cop més decisions, perquè sembla que així seràs una mica més gran. Arribes a ser adolescent i llavors ja pots decidir algunes coses per tu mateix.
Cada cop que decideixes és com si aprenguessis a caminar, que fins que no caus, no te n'adones si ho fas bé o no. Ens hem d'esperar a les conseqüències per saber si hem fet bé o no.
I llavors, ens preguntem, i què hem de fer per decidir el que aparentment és correcte? Doncs això mateix, et deixes portar per la intuïció, et deixes aconsellar, si vols fas una llista de pros i contres o simplement tenques els ulls i decideixes.
Però decidir no és així de fàcil, que només has de pensar en tu mateix i decidir el que a TU et vagi millor. Pel camí et deixes altres factors, gent que comparteix alguna cosa amb tu i que es veu afectada per una decisió per una altra...

Avui n'he pres una de decisió, i sent molt egoista i pensant durant força temps crec que he fet el millor per a mi. Sé que he fet mal a algú i aquesta és la part negativa de la meva decisió, però un cop preses, les decisions, només queda deixar actuar al temps per tal que parli... com fa sempre.

Quan has de fer el pas d'una etapa a una altra i per diverses raons has de canviar d'institut el que et planteges realment és no anar-hi sola. Arriba un moment que les assignatures et són una mica igual i el que vols és anar amb els amics/amigues que has tingut sempre.
El que no et planteges, és la gent que coneixeràs. I si en coneixes, i fas nous amics, potser penses que no són com els que porten una vida amb tu, però no sempre és així. Amb 16 anys ens pensem que ja coneixem a tothom, tenim l'amiga amb la que farem el cafè i els nens jugaran al parc, tenim l'amic amb el que compartirem feina, tenim la colla amb la que sortirem de festa universitària els dijous...
Fins que apareixen nous jugadors, en aquest joc que és la vida. Coneixes gent amb la que no havies parlat mai, coneixes gent amb la que rius sense parar a les hores de classe, gent que et fa una abraçada quan fa tres mesos que comparteixes aula. Fins i tot trobes a algú a qui explicar-li la teva vida des del començament, i que tens la sensació que això ho has fet sempre.
Aquest any he tingut aquesta sort, he tingut la sort de conèixer força gent d'aquest tipus. Fins i tot quan la meva companya de l'ànima va decidir abandonar la classe vaig trobar algú que s'asseia al meu costat i que feia que fos una mica més fàcil no tenir-la per explicar-li quelcom del cap de setmana el dilluns al matí. A l'altre costat algú altre que et somriu només entrar a la classe i a l'altre punta una nova amiga a qui explicar-li tot. Algú amb qui compartir pis d'aquí un parell d'anys...
Jo era de les que pensava que els amics de l'Eso són per sempre, i arribats a aquest punt, penso que m'alegro que no sigui així i que puguis incloure gent que val la pena a la teva vida, sempre que aquesta t'ho permeti.

Barça y Madrid y viceversa

Ya hace una semana que Barça y Real Madrid disputaron el encuentro más esperado por todos los amantes del fútbol. Y es que en partidos de este tipo se ven enfrentados: famosos, ciudades, familias e incluso la política.
Hace también una semana que puedes ver las noticias deportivas sin ser del equipo catalán o del madrileño. Imagínense si ya durante el año estos dos equipos colapsan las noticias, durante la semana del clásico!
Muchos de los aficionados a otros equipos estamos hartos de este monopolio del fútbol español. Ya no solo las jugadas de los jugadores son repetidas miles de veces, sino que los señores Florentino Pérez y Joan Laporta tienen más minutos en televisión que cualquier político!
Estoy de acuerdo en que en este momento son los que están en mejor forma, y no hay mejor manera que demostrarlo que con la clasificación de la mejor liga del mundo (la española) pero y porqué no hablar un poco más de otros equipos que sin gastarse millonadas en fichajes están en puestos europeos, o de otros que aunque estén en puestos europeos son exigentes con ellos mismo, y expulsan al entrenador por perder un partido?
Siempre habrá estos dos equipos en la boca de todo el mundo aunque no estén en rivalidad directa, señores, el fútbol es así.

TODO va mal, nada te hace sonreír. Todo sale mal. Mil cosas para hacer y muy poco tiempo. No saber como solucionar los problemas que se te han venido a cuento sin comerlo ni beberlo. Tener que elegir entre amistad o orgullo, querer tener la razón. No querer cambiar y deber hacerlo. Tener una visión negativa de todo. No tener ganas de NADA.
Por suerte, es una sensación temporal.

Els objectius arriben sols

Tenim una certa edat per jugar, no creus?
Tu, t'ho prens com un joc, com una partida d'escacs, com si amb cada moviment que fessis estiguessis més a prop d'un objectiu.
Et proposo una alternativa: què tal si t'oblides de passos, si t'oblides d'estratègies i de moviments?
Dedica't a viure el dia a dia, dedica't a somriure per tot allò que et fa feliç. Perquè proposar-se un objectiu? Perquè no mirar-los un cop aconseguits?
No cal proposar-se metes per aconseguir-les.

Escriure per desafogar-te

Tinc la sensació que l'egocentrisme se'm menja per dins. Que em penso que en el món només hi sóc jo. No sé si realment això és cosa meva o és realment com em veu la gent des de fora.
Simplement em preocupo per la gent que tinc al voltant i m'afecta tot el que fa o diu. Mal fet, dirien molts, però no és això (a grans trets) viure en societat?
Aprendre a solucionar problemes i comentar-los amb la gent que tens a prop?
Doncs bé, no la trobo aquesta gent, clarament tinc amics fins i tot considero que alguns de molt bons, però no els veig. No veig el moment de explicar què em preocupa o què em passa pel cap.
Sento que si no sóc jo qui fa el primer pas, ningú no s'avançarà i que d'alguna manera o d'altra tot depèn de mi. Tot ha de passar tard o d'hora per les meves mans, m'afecti o no.
Prou, no puc més, em cau el món a sobre i no l'aguanto.
Després de passar una tarda fantàstica davant d'un cacaolat massa calent i algú que és més important que un amic, però que no deixa de ser-ho em venen algunes reflexions.
Tan de bo un crit pogués lliurar-nos per dins de tot el que portem. Treure angoixes a través d'un crit, qui no ho ha provat? No sempre funciona, oi?
Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

Sona: algún clàssic del rock català, no sé que té aquesta música que atrapa...

Acción-reacción

El pasado 12 de enero un terremoto devastó la isla de Haití en América Central. Desde entonces la ayuda humanitaria, las donaciones anónimas y el trabajo de los voluntarios ha sido noticia diariamente.
Quizás muchos se pregunten porque necesitamos que pase una catástrofe de estas dimensiones para reaccionar. Haití ya era el país más pobre de América antes de que sucediese esta terrible noticia. Sin embargo, pasaba desapercibido para muchas personas.
Creo además que en estos momentos de crisis cada uno busca el bienestar propio. Si hace tres meses alguien le hubiese pedido algún tipo de ayuda económica a una familia de a pie para Haití, quizás no hubiese sabido ni localizar este país en un mapa.
A raíz del terremoto, no es que haya aumentado la solidaridad simplemente, la sociedad ha tomado conciencia que por muy mala que sea la situación en España, en otras partes del mundo es mucho peor.
Muchas veces no somos conscientes de las consecuencias de muchas acciones y necesitamos tenerlas frente a nosotros sin posibilidad de vuelta atrás para asumirlas. Es la manera de actuar de los humanos “acción-reacción”, siempre necesitamos ese “algo” que nos mueva a actuar.

"l'únic animal que cau dos vegades a la mateixa pedra"

No sé ben bé si aquest refrany és així, diria que no ho és pas perquè és una traducció del castellà, però bé...
Estic indignada! Porto gairebé tot el dia estudiant per un examen d'història: La Revolució Russa. I penso: I perquè vull saber jo, que passava a Rússia al 1917? Si el meu professor d'història estigués per aquí em respondria amb la seva meravellosa frase: "Per millorar el futur, has de conèixer el passat" és cert, té raó. Però no portem els humans més de 100 anys estudiant la història dels nostres avantpassats i tot i així cometem errors?
Després de la I guerra Mundial, encara hi va haver una segona! Després de les colonitzacions a Amèrica del Sud, encara ens extranya que ens "mirin malament" des de l'altre punta de l'oceà...
Per molt que veiem que darrera de l'extrema-dreta i trobem partits purament feixistes encara hi ha gent que defensa "els valors" dels partits de dretes.
Per molt que la vida ens demostri que la societat ha d'estar unida, encara molts pensen que la societat l'han de moure els homes i que les dones millor a casa!
Em desespero... podria posar més exemples, però els meus apunts sobre la Rússia del 1917 m'estan cridant desesperadament.
Gràcies!

No pretendo que esto sea mi diario personal ni mucho menos. Simplemente me he creado un blog para tener un lugar donde colgar aquellos textos, que aunque sean cutres, sosos, o no tengan demasiado valor literario, para mí, son especiales.
Hoy empiezo escribiendo en español, pero estoy segurísima que colgaré algún texto en catalán. En inglés ya no lo tengo tan claro, aunque me encanta ese idioma.
Creo en las rutinas, pero no tengo constancia. Puede que de ahí venga el nombre de mi blog: las manillas de un reloj siempre hacen el mismo recorrido, pero suelen pararse, sobretodo la de aquellos relojes de cuerda.
Por hoy ya tengo bastante.
A cualquiera que lo lea, gracias!