Escriure per desafogar-te

Tinc la sensació que l'egocentrisme se'm menja per dins. Que em penso que en el món només hi sóc jo. No sé si realment això és cosa meva o és realment com em veu la gent des de fora.
Simplement em preocupo per la gent que tinc al voltant i m'afecta tot el que fa o diu. Mal fet, dirien molts, però no és això (a grans trets) viure en societat?
Aprendre a solucionar problemes i comentar-los amb la gent que tens a prop?
Doncs bé, no la trobo aquesta gent, clarament tinc amics fins i tot considero que alguns de molt bons, però no els veig. No veig el moment de explicar què em preocupa o què em passa pel cap.
Sento que si no sóc jo qui fa el primer pas, ningú no s'avançarà i que d'alguna manera o d'altra tot depèn de mi. Tot ha de passar tard o d'hora per les meves mans, m'afecti o no.
Prou, no puc més, em cau el món a sobre i no l'aguanto.
Després de passar una tarda fantàstica davant d'un cacaolat massa calent i algú que és més important que un amic, però que no deixa de ser-ho em venen algunes reflexions.
Tan de bo un crit pogués lliurar-nos per dins de tot el que portem. Treure angoixes a través d'un crit, qui no ho ha provat? No sempre funciona, oi?
Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

Sona: algún clàssic del rock català, no sé que té aquesta música que atrapa...

Acción-reacción

El pasado 12 de enero un terremoto devastó la isla de Haití en América Central. Desde entonces la ayuda humanitaria, las donaciones anónimas y el trabajo de los voluntarios ha sido noticia diariamente.
Quizás muchos se pregunten porque necesitamos que pase una catástrofe de estas dimensiones para reaccionar. Haití ya era el país más pobre de América antes de que sucediese esta terrible noticia. Sin embargo, pasaba desapercibido para muchas personas.
Creo además que en estos momentos de crisis cada uno busca el bienestar propio. Si hace tres meses alguien le hubiese pedido algún tipo de ayuda económica a una familia de a pie para Haití, quizás no hubiese sabido ni localizar este país en un mapa.
A raíz del terremoto, no es que haya aumentado la solidaridad simplemente, la sociedad ha tomado conciencia que por muy mala que sea la situación en España, en otras partes del mundo es mucho peor.
Muchas veces no somos conscientes de las consecuencias de muchas acciones y necesitamos tenerlas frente a nosotros sin posibilidad de vuelta atrás para asumirlas. Es la manera de actuar de los humanos “acción-reacción”, siempre necesitamos ese “algo” que nos mueva a actuar.

"l'únic animal que cau dos vegades a la mateixa pedra"

No sé ben bé si aquest refrany és així, diria que no ho és pas perquè és una traducció del castellà, però bé...
Estic indignada! Porto gairebé tot el dia estudiant per un examen d'història: La Revolució Russa. I penso: I perquè vull saber jo, que passava a Rússia al 1917? Si el meu professor d'història estigués per aquí em respondria amb la seva meravellosa frase: "Per millorar el futur, has de conèixer el passat" és cert, té raó. Però no portem els humans més de 100 anys estudiant la història dels nostres avantpassats i tot i així cometem errors?
Després de la I guerra Mundial, encara hi va haver una segona! Després de les colonitzacions a Amèrica del Sud, encara ens extranya que ens "mirin malament" des de l'altre punta de l'oceà...
Per molt que veiem que darrera de l'extrema-dreta i trobem partits purament feixistes encara hi ha gent que defensa "els valors" dels partits de dretes.
Per molt que la vida ens demostri que la societat ha d'estar unida, encara molts pensen que la societat l'han de moure els homes i que les dones millor a casa!
Em desespero... podria posar més exemples, però els meus apunts sobre la Rússia del 1917 m'estan cridant desesperadament.
Gràcies!

No pretendo que esto sea mi diario personal ni mucho menos. Simplemente me he creado un blog para tener un lugar donde colgar aquellos textos, que aunque sean cutres, sosos, o no tengan demasiado valor literario, para mí, son especiales.
Hoy empiezo escribiendo en español, pero estoy segurísima que colgaré algún texto en catalán. En inglés ya no lo tengo tan claro, aunque me encanta ese idioma.
Creo en las rutinas, pero no tengo constancia. Puede que de ahí venga el nombre de mi blog: las manillas de un reloj siempre hacen el mismo recorrido, pero suelen pararse, sobretodo la de aquellos relojes de cuerda.
Por hoy ya tengo bastante.
A cualquiera que lo lea, gracias!