Escriure per desafogar-te

Tinc la sensació que l'egocentrisme se'm menja per dins. Que em penso que en el món només hi sóc jo. No sé si realment això és cosa meva o és realment com em veu la gent des de fora.
Simplement em preocupo per la gent que tinc al voltant i m'afecta tot el que fa o diu. Mal fet, dirien molts, però no és això (a grans trets) viure en societat?
Aprendre a solucionar problemes i comentar-los amb la gent que tens a prop?
Doncs bé, no la trobo aquesta gent, clarament tinc amics fins i tot considero que alguns de molt bons, però no els veig. No veig el moment de explicar què em preocupa o què em passa pel cap.
Sento que si no sóc jo qui fa el primer pas, ningú no s'avançarà i que d'alguna manera o d'altra tot depèn de mi. Tot ha de passar tard o d'hora per les meves mans, m'afecti o no.
Prou, no puc més, em cau el món a sobre i no l'aguanto.
Després de passar una tarda fantàstica davant d'un cacaolat massa calent i algú que és més important que un amic, però que no deixa de ser-ho em venen algunes reflexions.
Tan de bo un crit pogués lliurar-nos per dins de tot el que portem. Treure angoixes a través d'un crit, qui no ho ha provat? No sempre funciona, oi?
Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

Sona: algún clàssic del rock català, no sé que té aquesta música que atrapa...