Tenim una certa edat per jugar, no creus?
Tu, t'ho prens com un joc, com una partida d'escacs, com si amb cada moviment que fessis estiguessis més a prop d'un objectiu.
Et proposo una alternativa: què tal si t'oblides de passos, si t'oblides d'estratègies i de moviments?
Dedica't a viure el dia a dia, dedica't a somriure per tot allò que et fa feliç. Perquè proposar-se un objectiu? Perquè no mirar-los un cop aconseguits?
No cal proposar-se metes per aconseguir-les.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Parla la senyorAAAAAA del 8,5 perdonaAAAAA
ResponderEliminarmiraaa jo necessito un objectiuu... de vegades impossiblesS ho sEEE però que vols que em deixi vencerr i plegui, no em rallis amb akest tema... pk ens coneixemmm i saps que no tens raó!
El titol reflecteix la realitat?
ResponderEliminarEl que cal és deixar-se de vergonya!, entendre que ja no és un joc, però això ha de voler dir quelcom, és a dir deixar-se d'històries i acceptar el que està succein... no trobeS?