Quan has de fer el pas d'una etapa a una altra i per diverses raons has de canviar d'institut el que et planteges realment és no anar-hi sola. Arriba un moment que les assignatures et són una mica igual i el que vols és anar amb els amics/amigues que has tingut sempre.
El que no et planteges, és la gent que coneixeràs. I si en coneixes, i fas nous amics, potser penses que no són com els que porten una vida amb tu, però no sempre és així. Amb 16 anys ens pensem que ja coneixem a tothom, tenim l'amiga amb la que farem el cafè i els nens jugaran al parc, tenim l'amic amb el que compartirem feina, tenim la colla amb la que sortirem de festa universitària els dijous...
Fins que apareixen nous jugadors, en aquest joc que és la vida. Coneixes gent amb la que no havies parlat mai, coneixes gent amb la que rius sense parar a les hores de classe, gent que et fa una abraçada quan fa tres mesos que comparteixes aula. Fins i tot trobes a algú a qui explicar-li la teva vida des del començament, i que tens la sensació que això ho has fet sempre.
Aquest any he tingut aquesta sort, he tingut la sort de conèixer força gent d'aquest tipus. Fins i tot quan la meva companya de l'ànima va decidir abandonar la classe vaig trobar algú que s'asseia al meu costat i que feia que fos una mica més fàcil no tenir-la per explicar-li quelcom del cap de setmana el dilluns al matí. A l'altre costat algú altre que et somriu només entrar a la classe i a l'altre punta una nova amiga a qui explicar-li tot. Algú amb qui compartir pis d'aquí un parell d'anys...
Jo era de les que pensava que els amics de l'Eso són per sempre, i arribats a aquest punt, penso que m'alegro que no sigui així i que puguis incloure gent que val la pena a la teva vida, sempre que aquesta t'ho permeti.