Adéu 2011

Se’ns escapa un any més, però per a mi un d’especial. De bo i de dolent, d’alegre i de trist.

Ha estat un any especial, he començat la universitat, visc a un lloc diferent, he conegut persones genials i m’he anat adonant de qui hi será i qui no, de qui hi és i de qui va marxar.

D’altra banda no tot han estat alegries, m’ha deixat algú molt important per mi, algú que no tornarà però que sempre hi será en una part de mi, i que encara em deu mirar de tan en tant des d’allà on sigui, segur que ben amunt, com les bones persones. Encara no havia plorat mai cap mort com aquesta, i és que jo tenia esperança de tornar-lo a veure somriure…

Siguent més superficial no ha estat un any d’èxits futbolístics ni polítics. Un any més el Valencia CF acaba l’any fora de la Champions i el PSOE rep una derrota histórica i el PP arriba al poder. A Catalunya CiU retallades i més reta…(m’he aplicat la seva política ;) )

En tot cas no deixarem de brindar ni de lluitar perquè aquest 2012 sigui molt millor. Gràcies a tots els que m’han fet somriure o han somrigut al veure’m aquest 2011.

Adéu 2011, hola 2012.

Príncipe busca princesa

Imagínate al chico perfecto. Ya lo tienes? Bien, pues yo le conozco.

Para empezar es muy,muy guapo y tiene una mirada brillante capaz de transmitir todo lo que no dice. Es cariñoso y simpático, amable y atento. Nunca te va a faltar un abrazo si él está cerca.

Es de los románticos, de esos príncipes azules que dicen que ya no existen. De los que te hace sentir en un cuento...

Sus palabras son de poeta y no son solo palabras porque es capaz de levantarse a las 7 de mañana para traerte un ramo de flores a casa. Él me ha dicho las cosas más bonitas que he oído, él...

Va a estar siempre ahí, aunque no siempre reciba la respuesta esperada. Te va a cuidar aunque no se lo des todo. Y mientras tú lo pases mal, él va a lograr lo que parecía inlograble, hacerte sonreír.

Viste bien y te aseguro que su olor es de las que no quieres olvidar.

Te hace soñar, te sientes única a su lado. Pero tiene un defecto... y es que nunca me he enAMORado de él.

Hoy hace un mes de la visita más odiosa de mi padre. Tú ya no estabas.

Hoy tu Madrid está más cerca de la Champions, sé que si mañana hablásemos me hablarías de los partidos de esta noche. La va a ganar, y yo, como cada día, me voy a acordar mucho de ti.

No te olvido, y sé que estás conmigo.

Uns dies t'engegaria a la merda, d'altres et menjaria a petons.

Transport públic.

Acabes de pujar al ferrocarril. M'has mirat, tens els ulls verds i brillants, els meus són blaus però estan apagats. Just davant meu hi ha un seient, però no seus. Et quedes a l'entrada del vagó aguantant misteri i equilibri.

Com et dius? Queda poc per arribar al meu destí, m'aixeco. Encara estàs recolzat a la sortida. M'hi acosto (intencionadament), no tinc equilibri. El tren frena i m'agafo fort a la barra de ferro. Les nostres mans es troben, els nostres ulls també però es separen de seguida.

Pròxima parada...baixo.

_____________________________________________________________________

T'he vist escrivint des que he pujat. Tinc curiositat per les teves paraules en aquest paper encara mig blanc. Just davant teu hi ha un seient lliure, però no m'agradaria distreure't de l'escriptura, es veu que t'agrada el que escrius, ho diuen els teus ulls.

Arribes a la teva parada, t'aixeques i véns cap aquí. No puc evitar somriure. El tren frena, t'agafes a la barra i jo no retiro la meva mà.

Primer contacte, primer calfred i primer adéu sense haver-nos dit hola.

fins aviat, sempre.

I com n'és de difícil fer-se'n a la idea. Que ha marxat, que ja no el tornaré a sentir dir-me que agafi res de la nevera, dir-me que sóc a casa meva. Que ja no em tornarà a obrir la porta i em preguntarà on m'he deixat les claus.

Sé que seguirà allà on sigui mirant-me, sempre amb el seu carinyo, la seva "nena"... encara recordo quan em venia a recollir a l'escola, m'agafava de la mà i anàvem fins a casa. El que no feia per ell ho feia per mi, i sí, em feia el dinar fins que vaig ser prou gran.

Ningú em preguntarà ja com ell feia pels resultats de lliga d'aquell cap de setmana, ni em dirà guapa com ho feia ell. El soroll de les seves claus, la seva olor a tabac... maleït tabac que se l'ha emportat.

Estic escrivint en català quan en realitat ell no ho llegiria així, però és com em surt de dins. Les últimes paraules van ser un "te veo el viernes", no m'ha pogut esperar... però sé que ho fa, i que qualsevol dia ens trobarem i parlarem de futbol, del torn que porta la meva mare o de com em va tot a mi.

T'estimo tant, que no em surt dir-te adéu, no accepto que ja no hi ets. Que el teu patiment s'ha apagat, però ara comença el nostre, en arribar a aquella casa i no sentir-te, no veure't estirat al llit, assentat al sofà...

Et trobaré molt a faltar, de fet, ja t'hi trobo... ja em faltes...

Necessitava fer alguna cosa així, per agrair-te tant... per tot el que has fet per mi, perquè sé que m'estimaves com una filla... i és que per mi sou uns segons pares, aquella una segona casa i els meus cosins dos germans grans més.

Serà difícil seguir, però ho hem de fer, per tu...

·

"No es pot començar una nova frase sense haver posat un punt i final".

Analogies

I la vida acaba essent com una roda de premsa en la que s'intercanvien entrevistat i entrevistadors. Només has de respondre a qui pregunti, qui no pregunti no està interessat en respostes o en l'entrevistat. Per molt que hagin fet acte de presència, el que es valora és la veu i les orelles...

No són els ulls, és el conjunt.

És la manera com et mira, és com et fa sentir quan ho fa i també el somriure que esbosseu quan ambdues mirades es creuen.

I el primer cop és màgic, però el que és màgic de debó és aguantar això fins al final, aconseguir que les maleïdes papallones no volin i que els nervis perquè això passi no desapareguin.

No entenc com pot tenir tanta mala fe la gent, aquestes ganes de fer mal a algú altre intencionadament o no, sense assegurar-se d'allò que afirmen.

Rumors i més rumors que no tenen importància quan la confiança és tan gran, però que van creant esquerdes que no sabem on aniran...

No són capaços de donar la cara i ni tan sols posen en dubte allò que diuen sinó que directament ho afirmen.

Són ganes de fer mal, i realment en fan.

Sembla estar tot a punt.

Només em falta un sms per fer realitat aquesta nova etapa que es projecta davant dels meus ulls. Barcelona m'espera, si més no, Cerdanyola. Tinc ganes de fer vida universitària i de madurar una miqueta sent cada cop més "independent".

-I no et fa por?

No sé quantes vegades he respost ja aquesta pregunta... Evidentment que em fa por, però crec que totes les grans experiències, totes les batalletes que els avis expliquen han començat amb un xiuxiueig de por a dins seu. O potser m'equivoco?

Sé que ell estarà amb mi, potser no tant a prop, ni tant sovint, però el més important és que el tindré al meu pensament i al meu cor, i no dubto ni un moment que ell també m'hi tindrà. Coses "pitjors" hem sabut superar ignorant comparacions i comentaris, no entenc perquè ara això no ens hauria de sortir bé. L'estimo i això és el més important i tinc molt clar que hi vaig a fer a 90 km de casa...

La família tampoc m'hi faltarà, a més! que penso molestar-los cada cap de setmana, i la resta? la resta si són prou importants (que no ho dubto ni un moment) també hi seran.

És clar que em fa una mica de por! Però no arriba ni a la meitat d'il·lusió que em fa començar aquesta nova experiència.

Em queda un estiu magnífic per endavant, fent el que m'agrada i compartint-lo amb aquells qui més estimo.

(Sentimental i cutre, però tenia ganes d'escriure i no tenia millor tema que jo mateixa...)

¿Existe alguien que escuche cuando alzo la voz?

I WANNA BE JOURNALIST

Sempre he estat una noia responsable i amb idees clares. Quan alguna de les meves professores de l'escola em troba o troba els meus pares el comentari sempre és el mateix: "de petita, ja semblava més madura que la resta".

Potser és per això, que mentre alguns dubten en què fer l'any que ve amb les seves vides, jo tinc clar el que vull.

Vull ser periodista i treballar a l'estranger i si pot estar relacionat amb els esports doncs molt millor.

Sempre m'han agradat els idiomes i m'he promès viure alguna temporada a Londres; i viure amb un germà gran que et pot dir l'alineació de tots els equips de futbol de primera divisió i que té un fris cronològic mental dels jocs olímpics, ha ajudat a que m'agradés conéixer més i més sobre l'esport.

Vull ser periodista i fa tan sols un any que vaig decantar-me per periodisme deixant de banda la traducció. I aquest és el meu somni, que sigui recordada per algun reportatge fantàstic, per una foto del gol que faci campiona la selecció per tercer o quart cop, o simplement per aconseguir una entrevista que semblava impossible.
Com qualsevol somni, potser no serà fàcil d'aconseguir, però penso que aquí està la gràcia dels somnis.
Amb això no vull dir que no pugui ser feliç treballant a Ràdio Salt o escrivint a la revista municipal. Com em van dir a una xerrada "vull donar veu a aquells que no la tenen".

Al començament d'un projecte sempre m'he trobat aquells que em recolzen i aquells que no ho veuen gaire clar. En aquest, possiblement el que determinarà la resta del meu futur, no tinc el recolzament d'aquells que més estimo. Però, tot i que em faci mal cada comentari en contra de la meva decisió, no penso canviar-la, és la MEVA decisió. Ara, donant un toc d'humor, jo ja els hi he dit: "Quan guanyi el Pulitzer no diré els vostres noms"

Penso fer-ho, penso canviar la meva ciutat i plantar-me a l'autònoma de Barcelona amb moltes i moltes ganes de començar aquesta carrera tant desprestigiada per noms propis sense qualificació, però que els joves que comencem li tornarem el prestigi i el renom que mereix.

Querida pequeña,

tu imagen proyectada sobre el río te hace aún más grande y hermosa. Los colores de tu alrededor hacen que tú seas mi favorita.

Algunos dicen que eres poco para ellos, que necesitan abrir sus horizontes y que tú eres demasiado pequeña. ¿Pero sabes qué les digo? Que no saben apreciarte, que no han sabido perderse por tus calles estrechas, ni han sabido perder el tiempo en unos de tus parques.

Estás llena de historia y de misterios. Tu sola encandilaste a los romanos e hiciste que los franceses cayeran a tus pies. Será que eres especial, será que tienes algo que deja huella.

Y por muy lejos que yo vaya, siempre te llevaré en mi corazón. Y para asegurarme que esto se cumpla, ya estoy cerca de dónde dice la leyenda que hay que darte un beso.


Girona, siempre, mi locus amoenus.

El corb

Tot s’enfonsa. Quan esclata la guerra res no roman dret. Edificis, arbres, soldats i civils van caient com si de fitxes de dominó es tractés. Igual.
Perds el control i el món et domina. Et pares a pensar i és massa tard. Ets un punt insignificant dins el kaos. Tu no pots controlar res. I mentre la impotència t’envaeix, els núvols envaeixen el cel. Que ara, és negre. Com tot el que hi ha al teu voltant, inclòs el corb.
Ell és l’únic que t’empeny a escriure, a deixar petja d’aquesta situació insostenible, de voler lluitar per tots aquells que ho van fer abans que tu, entre ells l’avi, l’alter ego d’aquest corb negre, superb i cridaner que tens sobre l’escriptori.
Sembla que la teva indiferència vers el món es va despertar el dia que el corb et va ser regalat. Mai havies manifestat la teva opinió al respecte de res. “Observo, escolto i callo”, em deies sempre. Com ha canviat tot...
No surts de l’habitació, estàs embogit per una mena d’ inspiració que encara no tinc clar d’on ha sortit, el que si sé, és que va arribar el mateix dia que l’anunci d’aquella mort.
Recordo aquell matí com si fos ahir tot i que ja han passat tres mesos. L’Enric va tocar el timbre, la seva cara ens va donar la notícia abans que les seves paraules. L’avi havia mort. Portava a les seves mans una gàbia amb el corb a dins.
-És per tu- et digué – el teu avi em va fer prometre que te’l faria arribar-.
I des que el corb entrà pel llindar de la porta, el munt de fulls de la teva taula no ha parat de créixer. Feia molt de temps que no et veia escriure amb tanta dèria. Creia que la teva passió per l’escriptura se l’havia emportat la guerra igual que havia fet amb l’avi.
Però aquell animalot negre, que sempre havia considerat un portador de mal auguris, aquest cop en duia un de bo i un de dolent: un era la mort de l’avi, l’altre era aquella inspiració descontrolada que s’havia apoderat de tu.


(L'inici ja l'havia utilitzat...)