Sempre he estat una noia responsable i amb idees clares. Quan alguna de les meves professores de l'escola em troba o troba els meus pares el comentari sempre és el mateix: "de petita, ja semblava més madura que la resta".
Potser és per això, que mentre alguns dubten en què fer l'any que ve amb les seves vides, jo tinc clar el que vull.
Vull ser periodista i treballar a l'estranger i si pot estar relacionat amb els esports doncs molt millor.
Sempre m'han agradat els idiomes i m'he promès viure alguna temporada a Londres; i viure amb un germà gran que et pot dir l'alineació de tots els equips de futbol de primera divisió i que té un fris cronològic mental dels jocs olímpics, ha ajudat a que m'agradés conéixer més i més sobre l'esport.
Vull ser periodista i fa tan sols un any que vaig decantar-me per periodisme deixant de banda la traducció. I aquest és el meu somni, que sigui recordada per algun reportatge fantàstic, per una foto del gol que faci campiona la selecció per tercer o quart cop, o simplement per aconseguir una entrevista que semblava impossible.
Com qualsevol somni, potser no serà fàcil d'aconseguir, però penso que aquí està la gràcia dels somnis.
Amb això no vull dir que no pugui ser feliç treballant a Ràdio Salt o escrivint a la revista municipal. Com em van dir a una xerrada "vull donar veu a aquells que no la tenen".
Al començament d'un projecte sempre m'he trobat aquells que em recolzen i aquells que no ho veuen gaire clar. En aquest, possiblement el que determinarà la resta del meu futur, no tinc el recolzament d'aquells que més estimo. Però, tot i que em faci mal cada comentari en contra de la meva decisió, no penso canviar-la, és la MEVA decisió. Ara, donant un toc d'humor, jo ja els hi he dit: "Quan guanyi el Pulitzer no diré els vostres noms"
Penso fer-ho, penso canviar la meva ciutat i plantar-me a l'autònoma de Barcelona amb moltes i moltes ganes de començar aquesta carrera tant desprestigiada per noms propis sense qualificació, però que els joves que comencem li tornarem el prestigi i el renom que mereix.
Potser és per això, que mentre alguns dubten en què fer l'any que ve amb les seves vides, jo tinc clar el que vull.
Vull ser periodista i treballar a l'estranger i si pot estar relacionat amb els esports doncs molt millor.
Sempre m'han agradat els idiomes i m'he promès viure alguna temporada a Londres; i viure amb un germà gran que et pot dir l'alineació de tots els equips de futbol de primera divisió i que té un fris cronològic mental dels jocs olímpics, ha ajudat a que m'agradés conéixer més i més sobre l'esport.
Vull ser periodista i fa tan sols un any que vaig decantar-me per periodisme deixant de banda la traducció. I aquest és el meu somni, que sigui recordada per algun reportatge fantàstic, per una foto del gol que faci campiona la selecció per tercer o quart cop, o simplement per aconseguir una entrevista que semblava impossible.
Com qualsevol somni, potser no serà fàcil d'aconseguir, però penso que aquí està la gràcia dels somnis.
Amb això no vull dir que no pugui ser feliç treballant a Ràdio Salt o escrivint a la revista municipal. Com em van dir a una xerrada "vull donar veu a aquells que no la tenen".
Al començament d'un projecte sempre m'he trobat aquells que em recolzen i aquells que no ho veuen gaire clar. En aquest, possiblement el que determinarà la resta del meu futur, no tinc el recolzament d'aquells que més estimo. Però, tot i que em faci mal cada comentari en contra de la meva decisió, no penso canviar-la, és la MEVA decisió. Ara, donant un toc d'humor, jo ja els hi he dit: "Quan guanyi el Pulitzer no diré els vostres noms"
Penso fer-ho, penso canviar la meva ciutat i plantar-me a l'autònoma de Barcelona amb moltes i moltes ganes de començar aquesta carrera tant desprestigiada per noms propis sense qualificació, però que els joves que comencem li tornarem el prestigi i el renom que mereix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario