El corb

Tot s’enfonsa. Quan esclata la guerra res no roman dret. Edificis, arbres, soldats i civils van caient com si de fitxes de dominó es tractés. Igual.
Perds el control i el món et domina. Et pares a pensar i és massa tard. Ets un punt insignificant dins el kaos. Tu no pots controlar res. I mentre la impotència t’envaeix, els núvols envaeixen el cel. Que ara, és negre. Com tot el que hi ha al teu voltant, inclòs el corb.
Ell és l’únic que t’empeny a escriure, a deixar petja d’aquesta situació insostenible, de voler lluitar per tots aquells que ho van fer abans que tu, entre ells l’avi, l’alter ego d’aquest corb negre, superb i cridaner que tens sobre l’escriptori.
Sembla que la teva indiferència vers el món es va despertar el dia que el corb et va ser regalat. Mai havies manifestat la teva opinió al respecte de res. “Observo, escolto i callo”, em deies sempre. Com ha canviat tot...
No surts de l’habitació, estàs embogit per una mena d’ inspiració que encara no tinc clar d’on ha sortit, el que si sé, és que va arribar el mateix dia que l’anunci d’aquella mort.
Recordo aquell matí com si fos ahir tot i que ja han passat tres mesos. L’Enric va tocar el timbre, la seva cara ens va donar la notícia abans que les seves paraules. L’avi havia mort. Portava a les seves mans una gàbia amb el corb a dins.
-És per tu- et digué – el teu avi em va fer prometre que te’l faria arribar-.
I des que el corb entrà pel llindar de la porta, el munt de fulls de la teva taula no ha parat de créixer. Feia molt de temps que no et veia escriure amb tanta dèria. Creia que la teva passió per l’escriptura se l’havia emportat la guerra igual que havia fet amb l’avi.
Però aquell animalot negre, que sempre havia considerat un portador de mal auguris, aquest cop en duia un de bo i un de dolent: un era la mort de l’avi, l’altre era aquella inspiració descontrolada que s’havia apoderat de tu.


(L'inici ja l'havia utilitzat...)