miércoles, 23 de noviembre de 2011


Uns dies t'engegaria a la merda, d'altres et menjaria a petons.

lunes, 21 de noviembre de 2011

Transport públic.

Acabes de pujar al ferrocarril. M'has mirat, tens els ulls verds i brillants, els meus són blaus però estan apagats. Just davant meu hi ha un seient, però no seus. Et quedes a l'entrada del vagó aguantant misteri i equilibri.

Com et dius? Queda poc per arribar al meu destí, m'aixeco. Encara estàs recolzat a la sortida. M'hi acosto (intencionadament), no tinc equilibri. El tren frena i m'agafo fort a la barra de ferro. Les nostres mans es troben, els nostres ulls també però es separen de seguida.

Pròxima parada...baixo.

_____________________________________________________________________

T'he vist escrivint des que he pujat. Tinc curiositat per les teves paraules en aquest paper encara mig blanc. Just davant teu hi ha un seient lliure, però no m'agradaria distreure't de l'escriptura, es veu que t'agrada el que escrius, ho diuen els teus ulls.

Arribes a la teva parada, t'aixeques i véns cap aquí. No puc evitar somriure. El tren frena, t'agafes a la barra i jo no retiro la meva mà.

Primer contacte, primer calfred i primer adéu sense haver-nos dit hola.

miércoles, 9 de noviembre de 2011

fins aviat, sempre.

I com n'és de difícil fer-se'n a la idea. Que ha marxat, que ja no el tornaré a sentir dir-me que agafi res de la nevera, dir-me que sóc a casa meva. Que ja no em tornarà a obrir la porta i em preguntarà on m'he deixat les claus.

Sé que seguirà allà on sigui mirant-me, sempre amb el seu carinyo, la seva "nena"... encara recordo quan em venia a recollir a l'escola, m'agafava de la mà i anàvem fins a casa. El que no feia per ell ho feia per mi, i sí, em feia el dinar fins que vaig ser prou gran.

Ningú em preguntarà ja com ell feia pels resultats de lliga d'aquell cap de setmana, ni em dirà guapa com ho feia ell. El soroll de les seves claus, la seva olor a tabac... maleït tabac que se l'ha emportat.

Estic escrivint en català quan en realitat ell no ho llegiria així, però és com em surt de dins. Les últimes paraules van ser un "te veo el viernes", no m'ha pogut esperar... però sé que ho fa, i que qualsevol dia ens trobarem i parlarem de futbol, del torn que porta la meva mare o de com em va tot a mi.

T'estimo tant, que no em surt dir-te adéu, no accepto que ja no hi ets. Que el teu patiment s'ha apagat, però ara comença el nostre, en arribar a aquella casa i no sentir-te, no veure't estirat al llit, assentat al sofà...

Et trobaré molt a faltar, de fet, ja t'hi trobo... ja em faltes...

Necessitava fer alguna cosa així, per agrair-te tant... per tot el que has fet per mi, perquè sé que m'estimaves com una filla... i és que per mi sou uns segons pares, aquella una segona casa i els meus cosins dos germans grans més.

Serà difícil seguir, però ho hem de fer, per tu...