365 días no son suficientes y creo que podría contar hasta un número infinito y seguiría recordándote día a día. Hoy hace un año que el tabaco te arrancó la vida, déjame decirlo porque es verdad. Ya te vi bastantes veces negarlo con la cabeza hasta que fue tan evidente que no tenías fuerzas para negarlo.
Estos días se me hace más difícil no pensar en ti, no aprovechar para llorar cualquier rato que estoy sola, para dedicarte unos minutos, hoy la tía lo ha pasado muy mal, ha pasado el día sola, ella que siempre lo da todo por los demás. No he podido llamarla, se me hace muy difícil no ponerme a llorar en cuánto pienso en ti.
El domingo me acordé de nuestro último domingo, tu estabas en la cama y ya a penas podías levantarte, aún me acuerdo de tu "hola guapa" me ofrecías toda tu fuerza aunque ni siquiera tuvieses para ti. Te di un beso y te dije que nos veíamos el viernes siguiente, pero no llegó ese viernes, tu te habías ido antes.
Hoy hace un año que nos dejaste y muchas cosas han cambiado, en enero tendremos a un nuevo peque en la familia, supongo que lo sabes, tu sabías muchas más cosas de las que todos creíamos. Cómo me hubiese gustado que lo conocieses, que te rieras con él como hacías conmigo, como me gustaría comentar contigo todos los partidos de tu Madrid, criticar al Barça, reírme contigo y abrazarte. Te echo muchísimo de menos y aún no me acostumbro a entrar por la puerta de tu casa sin preguntar donde estarás, que estarías haciendo...
Están siendo unos días difíciles en todos los aspectos pero no estoy a gusto conmigo misma si no te dedico unos minutos, te mereces mucho más que eso, pero nosotros no merecíamos perderte y te fuiste.
Nunca, jamás, por muchos años o días que pasen seré capaz de imaginarme un día sin ti. Eso es imposible, como que yo te olvide, eso también es imposible. Como te quiero, como te echo de menos, mi mayor deseo hubiera sido conocerte más y abrazarte una vez más, esto se hace muy difícil, pero es mi rincón, y te lo dedico a ti...
miércoles, 7 de noviembre de 2012
miércoles, 18 de abril de 2012
Capítol IV: L’últim esglaó per pujar
Només quedava enguixar. Posar aquest toc blanc a les parets, un punt i final que acabaria amb uns quants anys d’espera els quals preferia no comptar.
Abans d’acabar la casa també havia d’enllestir un altre assumpte: la mantícora. Havia de resoldre aquest dubte si no em volia tornar boja confonent el somni i la realitat.
Ja estava a la universitat, estudiant periodisme, i tenia més temps per anar a la biblioteca i seguir investigant. Havia conegut en Marc, feia poc que sortíem però m’ho passava genial amb ell i em recolzava en tot el que calia.
En Marc va acceptar acompanyar-me a la casa. Ens hi quedaríem a dormir
potser allà els somnis serien més reveladors…
***
Estava a aquella habitació de fusta que ja havia aparegut als meus somnis. Vaig baixar l’escala, acaronant com sempre aquell cap de mantícora. Vaig obrir la porta i vaig sortir al jardí que semblava estar en molt mal estat.
Vaig veure una ombra, em vaig girar. Era allà…
-La teva cara em sona molt, però no recordo haver-te donat permís per envair el meu territori...-
Era una veu apagada, greu, pausada…Em vingué un calfred només sentir-la.
Tenia por, tot era fosc i estava sola.
-Aquest territori és propietat d’aquell que em salvà la vida, no de ningú més.
Sens dubte, parlava del meu besavi.
-Jo sóc…
-No vull saber qui ets, si no què fas aquí.
-Sóc la besnéta de l’home que et va salvar la vida- vaig dir amb la veu tremolosa.
-I com sé que dius la veritat? Com sé que no vols fer-me fora de casa meva?
-Mira, estimo aquesta casa més que res en el món. Va ser on vaig néixer. L’escala és l’únic record que tinc dels meus besavis, avis i pares. La teva figura em sorprèn des que vaig néixer, i no he deixat d’acaronar-la cap cop dels que he baixat per aquesta escala.
Per això no entenc per què ataques els obrers…
-Crec que tens raó. Tothom em titlla d’ésser violent i maligne, però l’únic que demano és que em deixin viure al lloc on he estat sempre. Lluito pel que vull com si es tractés d’un somni per acomplir. Els teus obrers estaven desfent l’obra que el teu besavi va construir. I potser volien treure’m la meva aparença física: el cap de l’escala.
-L’escala va ser la única cosa que vam demanar que no moguessin del lloc on romania. Però no entenc això de l’aparença física.
-El meu aspecte físic, el que va veure el teu besavi, va morir fa molts anys. Però l’esperit dels éssers mitològics, com jo, no mor mai sempre es queda en algun objecte pròxim al lloc on ha viscut. Jo vaig decidir que on millor estaria seria a l’escala.
***
Després d’aquell somni, les trobades amb la mantícora s’anaven repetint. Parlàvem durant una estona i de cop jo
Intentava visitar la casa més sovint per poder distingir els somnis de la realitat. Era gairebé impossible saber on havia succeït el somni, sabia que el lloc era el meu jardí però, la màgia del somni no existia a la realitat. Sempre era igual: jo sortia per la porta i la mantícora m’esperava estirada a l’herba. Ja no tenia por d’aquell ésser. Almenys als somnis, a la realitat tot era diferent. M’explicava anècdotes dels meus avis i els meus pares, m’agradava escoltar aquelles històries. Sentia que a poc a poc la distància entre somni i realitat, entre la mantícora i jo s’anava fent més petita.
El meu germà ja no vivia amb la tieta Lluïsa, havia trobat una feina millor i vivia amb
Però la casa no estava acabada, com des del principi sempre passava alguna cosa, si no eren els mobles, eren les cortines…
Com aconseguiria que la mantícora m’ajudés? Els somnis només servien perquè em mengés més el cap sobre si la mantícora existia realment o era fruit de la meva imaginació.
Cada cop somniava menys i quan no somniava la casa avançava millor. No volia que això acabés així. No volia pensar que la mantícora només existia als meus somnis i que no la tornaria a trobar.
***
-M’has demostrat que estimes la teva llar. Adéu…-
De cop aquella figura borrosa es desfeia en l’aire per convertir-se en no res. La mantícora havia dit adéu.
***
Al principi no vaig entendre res, però amb el temps vaig anar comprenent aquell adéu.
Només havia de demostrar a aquell ésser misteriós que realment estimava la casa, havia de lluitar pel que volia, com la mantícora feia. Aquell adéu significava que ja podia viure en aquella llar i que tot acabaria correctament.
En els meus somnis no apareixeria més, m’hauria de conformar amb veure somriure la figura de l’escala i sentir aquella sensació cada vegada que passés la meva mà sobre el seu cap.
No ho vaig explicar a ningú, ni tan sols a en Marc, potser no
La casa i jo ens havíem anat formant a la vegada, com si pugéssim una escala agafades de la mà. Una escala de marbre, amb el cap d’una mantícora al final de la barana.
CAPÍTOL 3: un somni o una realitat?
-Júlia!
Em vaig despertar de cop, amb la respiració accelerada i una suor freda que queia del front…
Havia vist realment la mantícora volant sobre el teulat de la casa? I si tot havia estat un somni? Una imatge surrealista, potser tot havia estat fruit de la meva imaginació, i res del que havia vist i viscut era cert…I si era un somni premonitori?
El crit que havia sentit era de la meva tieta, havia entrat a l’habitació espantada.
-Reina, què tens?
-Res, res tieta, simplement havia somniat una cosa molt estranya…
El meu germà va venir a veure què passava.
-Què tens tu ara?
-Res…tonteries.
-I com és que cridaves tant?
-He somniat que els pintors desapareixien…
-Però, què dius ara?
-Sí, que eren víctimes de la mantícora!
-Mantí… què?
-És un ésser mitològic, i és el cap que hi ha al final de l’escala de la casa.
-Aaaah! Per això li feies fotos i el dibuixaves tant? Tant t’agrada aquella cosa rara?
-No és cap cosa rara, és una mantícora Arnau!
Va marxar tot rient de l’habitació. Per què no m’entenia mai? Ja feia batxillerat però ell em seguia considerant una nena petita.
La tieta no s’immiscia en les postres coses, però de vegades m’hagués agradat que fos més com una mare per a mi i no fos tan independent.
Primer de batxillerat era complicat, no tenia res a veure amb l’ E.S.O, però tampoc anava malament. Per fi havia deixat les matemàtiques! I ara gairebé totes les meves assignatures eren llengües.
La casa semblava que avançava, però només ho semblava. Tot just acabaven la planta de baix i començaven amb la de dalt.
L’escala ja duia a algun lloc, a la part de dalt que malgrat encara no hi havia res, m’agradava pujar-la. I quedar-me allà dalt, pensant, imaginant com seria la meva vida un cop estigués enllestida la meva nova llar.
Els somnis es repetien, la mantícora prenia vida i capturava alguna víctima perquè la casa no s’acabés. No m’agradaven aquells somnis, però potser estava a punt de descobrir alguna cosa.
Tenia les tardes lliures així que vaig decidir poder dormir tant com pogués per així poder somniar més.
Els somnis eren molt reals, arribava un punt que no sabia si era un somni o una realitat.
En un dels somnis jo pujava l’escala, la part superior ja estava totalment construïda. Era de fusta, amb un sostre alta amb la forma de la teulada. Era només una habitació molt i molt gran, estava plena de caixes, paquets, armaris…
Hi havia una dona asseguda sobre el llit, en sentir-me entrar es girà. Aquells ulls tan blaus em resultaven familiars. Era la meva àvia, malgrat només haver-la vist en fotografies, aquella mirada era impossible de confondre.
Em va somriure i em va manar que m’assegués al seu costat. Jo em mirava la situació des de fora, però era jo la que parlava amb la meva àvia, que ni tan sols havia conegut en vida.
-Àvia, per què hi ha una mantícora a l’escala?
-Suposo que només la meva néta preferida podia fer aquesta pregunta. Ets molt observadora, igual que el teu pare. Fa molts anys, abans que els teus besavis compressin aquesta casa, aquí hi havia un gran bosc.
Deien que hi habitava una mantícora, que el bosc era seu i que tothom que intentés entrar en el seu territori era devorat per l’animal mitològic.
-Així doncs, si és un ésser dolent, per què roman aquí?
-El teu besavi s’havia enamorat d’aquest terreny, les vistes de la ciutat eren meravelloses des d’aquí.
Una nit va voler entrar al bosc sense fer cas a les advertències de ningú. De sobte es va trobar la mantícora, estava dormint… però un llop li estava mossegant el coll per matar-la! El teu besavi no s’ho va pensar dues vegades, es va treure un ganivet que duia a la butxaca i li va clavar al llop. Li va salvar la vida a la mantícora. Es despertà…
-I va matar el besavi, oi?
-No! Em vols deixar acabar Júlia? La mantícora va llepar la mà al teu besavi mentre ell l’acaronava.
Em vaig despertar. Havia d’anar a l’institut, havia d’acabar de preparar l’examen de selectivitat al qual havia de fer front abans d’anar a la universitat.
No podia amb tot, segon de batxillerat era difícil, gairebé no me'n ensortia, a més em rosegava una mena d’intranquil•litat pel fet de no saber la història de la mantícora al complet.
La casa estava gairebé enllestida, les parets de la part superior estaven construïdes, però es tornava a parar l’obra. El meu germà deia que preferia esperar per pintar, que al cap i a la fi el més important ja estava fet.
Els somnis es repetien, sempre hi apareixia la mantícora però no en treia res clar. Volia tornar al somni on la meva àvia m’explicava d’on venia… però els somnis no els triem nosaltres, són un punt en el temps, no sabem si al passat o al present. Ni ha de premonitoris, però estava segura que els meus no ho eren, hi apareixien familiars que no havia conegut.
Durant aquells dies van venir a passar revisió per tal d’assegurar que les obres fossin correctes, i per sort tot era com havia de ser.
Jo havia aprovat la selectivitat amb un vuit i mig així que podria accedir a la carrera que triés, periodisme, feia anys que ho tenia clar.
***
-I com van decidir posar la mantícora al cap de l’escala?
-Doncs resulta, que la mantícora va donar una clau al teu besavi…
-Una clau?
-Sí, era com un símbol. Per haver-li salvat la vida; el teu besavi tenia la clau del bosc, per tant podia fer el que volgués amb aquell terreny.
Anys després el teu besavi va fer la casa, la que seria llar de tres generacions de la família i per simbolitzar la protecció de la mantícora va manar a un arquitecte que li fes una barana amb una mantícora al final de tot.
***
Ara ja sabia la història d’aquell ésser, només em caldria saber per què als meus somnis tots els treballadors de la meva nova llar eren atacats per la mantícora.
Però quina d’elles? La de l’escala? O la del bosc?
Havia llegit que els éssers mitològics mai moren, són imaginaris; com els somnis no tenen un principi o un final, no són creats per ningú, si no per la ment de cadascú.
CAPÍTOL DOS: La mantícora
Recordo la nit abans de començar l’institut…no vaig aconseguir adormir-me fins molt tard, estava nerviosa. La majoria dels meus companys anarien al mateix institut que jo però la resta era nou.
M’hauria d’acostumar a estudiar més, a nous professors…
La casa anava al seu ritme de sempre, lent. A ca la tieta no s’estava pas malament però jo volia viure a casa meva, amb la meva habitació i la meva escala.
Al matí em va despertar la tieta Lluïsa tal com havia fet fins llavors.
-Júlia, amor, aixeca’t!
-Ja?- em semblava increïble que ja fos hora, gairebé no havia dormit.
-Sí reina, ja t’has d’aixecar si no vols fer tard.
Un altre problema va ser què posar-me. M’importava força què pensarien de mi a l’institut el primer dia i la roba havia de ser l’adequada. Finalment vaig escollir uns texans molt còmodes i una samarreta de màniga curta força normaleta, però de color blau que m’aportava tranquil•litat i la necessitava.
A l’entrada, em vaig trobar amb
Els pares de
Em va estar explicant què havia fet aquell estiu. Com que els seus pares s’ho podien permetre, havia estat un mes sencer a Los Ángeles, perfeccionant el seu anglès. Allà, havia fet un munt d’amics de tot arreu i em va estar ensenyant les fotografies.
El primer any d’E.S.O va ser difícil. El ritme de treball era diferent, els professors també i no m’acostumava a res.
Al primer trimestre en vaig suspendre tres.
A la casa només hi havia problemes. Les parets no podien ser com havia dissenyat el meu germà, les portes no podien ser d’aquell tipus de fusta. A més a més, el meu germà havia de buscar una feina si volia pagar totes les despeses del nou habitatge.
***
Ja feia tercer quan va arribar l’últim avís a casa de la tieta Lluïsa; O pagàvem a final de mes o l’obra es parava.
Finalment el meu germà va trobar feina a la biblioteca pública. No cobrava gaire però serviria per a pagar l’immoble.
Un dia, en sortir de l’escola vaig anar a veure’l amb
Havíem de fer un treball sobre mitologia per a l’assignatura d’història. Li vaig demanar els llibres que necessitava a l’Arnau i ens vam posar mans a la feina.
A
Vam obrir el primer llibre i vaig veure una imatge. Em resultava molt familiar aquell ésser que apareixia a la pàgina groguenca d’aquell llibre antic.
Era l’animaló que semblava somriure’m quan tot anava bé i que feia una expressió trista quan alguna cosa no encaixava.
Sí, era el mateix animal que el de l’escala de casa meva.
Es tractava d’una mantícora i no hi havia cap referència etimològica així que em vaig imaginar que es tractava d’un ésser propi de la cultura catalana.
Li vaig treure el llibre de les mans a
-Què passa?
-Que aquesta bèstia és el que hi ha a l’acabament de l’escala de casa meva que ningú no m’havia sabut explicar de què es tractava.
-Tens un bitxo de pedra com aquest a casa?
- Sí…
Em vaig sentir ofesa pel comentari de
Però vaig seguir llegint la informació que sostenia aquell llibre.
Estava equivocada en el seu origen. Provenia de la mitologia persa i era un monstre amb el cap semblant al d’un dimoni i una cua d’escorpí. Llegint la definició em vingué un calfred. Semblava que em feia més por de la que m’havia fet mai. Fins i tot l’havia arribat a acaronar!
Em vaig proposar seguir investigant sobre aquest animaló al qual no m’agradava dir monstre.
Em vaig emportar el llibre a ca la tieta per llegir-lo amb més tranquil•litat.
Durant uns dies no vaig voler trepitjar la casa que gairebé tenia acabades les parets interiors.
-Júlia!- em va cridar el meu germà.
-Què?
-Me’n vaig a la casa amb
-D’acord ja vinc!
Em vaig endur els meus apunts sobre el monstre i la càmera de fotos.
Quan li vaig explicar al meu germà, em va dir que eren tonteries i coses de nenes…
Mentre ells comprovaven que tot estigués correctamente, jo em vaig dedicar a fer fotografies a la mantícora de l’escala. Vaig estar cinc minuts observant-la atentament. Sempre m’havia cridat l’atenció però mai no n’havia analitzat els detalls.
Els seus ulls no mostraven cap sentiment, eren indiferents, però les seves dents afilades feien que es convertís en un rostre maligne. Tenia unes orelles petites i punxegudes que accentuaven la malícia d’aquell animaló.
Vaig obrir el llibre i vaig llegir més información sobre la mantícora. Aquest ésser solia voltar per boscos i camins buscant víctimes. Les devorava fins que no en quedava res, ni ossos ni roba i llavors en traslladava les pertinences al seu amagatall.
Per què? Per què el que més m’agradava de la meva antiga i nova llar havia de ser una criatura que feia mal a les persones i animals?
Durant la construcció, darrera l’habitatge, estaven creixent males herbes i ja hi havien crescut alguns arbustos.
L’endemà van trucar a l’Arnau. No es podia començar a emblanquinar les parets perquè el pintors no havien arribat. Havien aparcat la furgoneta davant de la porta i no se’ls havia vist més.
No m’ho podia creure.
El meu germà i la tieta es pensaven que ja m’estava inventant històries però no em vaig donar per vençuda.
Després de l’escola vaig enfilar camí cap a l’obra. Ja era fosc i només il·luminaven el meu pas els quatre fanals que hi havia al carrer.
Em va semblar sentir un soroll, vaig tornar a sentir un calfred, com quan vaig veure la fotografia de la mantícora per primer cop. El soroll podia ser qualsevol bufada del vent, però no, no feia vent. Semblava un so d’algun instrument, com l’oboè que tocava el meu avi. De cop vaig recordar una frase dels meus apunts: ‘’té un bram semblant al d’un instrument de vent”. La meva mirada es dirigí cap al cel…
CAPÍTOL 1: Els fonaments de la vida
L’endemà deixàvem enrere un passat, tiràvem a terra els desitjos dels nostres avantpassats i començàvem de nou.
Jo no me n’adonava gairebé de res, només tenia 2 anys, però el meu germà, afeccionat a inventar-se històries m’ho havia explicat com si d’un somni es tractés.
Els pares havien mort poc després que jo arribés a aquest món; ni tan sols tenia una imatge definida d’ells. Sortosament el meu germà era prou gran com per fer-se càrrec de mi i no haver de dependre de ningú.
La casa l’havien comprat els meus pares als meus tiets i estava decorada amb el gust de la meva mare. La cuina era enorme amb una taula de fusta d’aquelles antigues on pot seure tota la família, el menjador estava pintat de color blanc que donava tranquil·litat, puresa, i feia que semblés més gran. Tenia un balcó il·luminat pel sol fins al vespre on sortia a jugar a l’estiu.
Però el que més m’agradava d’aquella casa era l’escala. Per mi l’escala significava pujar, ascendir…estar a la planta de dalt era recordar el passat.
L’escala tenia quinze esglaons, ho vaig saber més endavant, quan vaig aprendre a comptar fins a vint a l’escola… els graons estaven fets de marbre i s’hi reflexava la meva cara quan els pujava animadament. La barana era de ferro amb un bany d’or que semblava real, tot i que la casa no era gaire estrident, la barana ho era. El passamà era de fusta de roure i als acabaments hi havia un cap d’algun ésser mitològic que conexeria anys després.
Per tant, aquest element de la casa seria l’únic que romandria allà mentre es construïa la meva nova llar.
Mentre les obres començaven i els primers obrers apareixien pel terreny jo començava l’escola.
M’agradava el fet d’anar a l’escola, tenir la meva professora, els meus amics, jugar a fer ‘’sorra fina’’ a l’hora del pati…
El meu germà feia la seva, no tenia gaire clar el seu futur, havia deixat a mitges la carrera d’empresarials perquè no el motivava, deia.
Durant la construcció de la nova casa viviríem a casa de la tieta Lluïsa, era una germana de la meva mare, era soltera i com ella deia era ‘’un esperit lliure”.
Era la més gran de les germanes però ella deia que era jove i que tenia molt per viure.
El meu germà, l’Arnau, em va venir a buscar a l’escola volia parlar amb la meva senyoreta…
-
- Gràcies, gràcies…- va dir el meu germà envermellint-se.
- Si això era tot podeu marxar, no tens de què preocupar-te - va dir la senyoreta Marta.
Li vaig explicar què havíem fet a l’escola. Feia veure que m’escoltava, jo ho sé… també sé que ho era tot per a ell que m’estimava com si fos la seva filla.
Sempre que li demanava em portava a veure la casa. L’obra no avançava gaire, i fins i tot ho veia jo, que llavors era una nena petita.
M’agradava anar a aquell solar, on abans hi havia hagut casa meva i veure l’escala, al bell mig, palplantada, com si hagués caigut del cel. Sempre passava la mà pel cap d’aquella figura que no sabia ben bé què representava. Semblava que somrigués quan l’acaronava.
**
Quan vaig començar quart tot just acabaven els fonaments. L'empresa que s'encarregava de la construcció havia tancat i l'Arnau va estar un any buscant-ne una.
A mida que la casa començava a tenir forma jo creixia. Me n'adonava de detalls que fins ara no havia parat esment.
El meu germà llavors, tenia vint-i-dos anys era hora que gaudís, sortís de festa, conegués noies...
Però ell deia que no podia, m'havia de cuidar. Havia d'assumir responsabilitats que no eren pròpies d'un noi jove.
-Que han fet malbé què?- vaig sentir que cridava l'Arnau pel telèfon...
-No, no pot ser!- va tornar a cridar.
Quan va penjar, el vaig veure nerviós. Em va abrassar com mai ho havia fet i em va explicar la conversa.
Havien trencat cinc esglaons de marbre de l'escala. S'haurien d'arreglar. Però el marbre original era caríssim i les peces esquerdades haurien de ser d'un altre tipus.
Aquella mateixa tarda vaig anar a veure l’escala.
Hi estaven treballant i no em van deixar passar, però la cara de l’animaló semblava trista. Era com si li faltès alguna cosa, i es que l’escala no estava completa.
L’endemà mentre la tieta Lluïsa i jo sopàvem sota el llum taronja del menjador, a conjunt amb el sofà, arribà el meu germà.
Venia agafat de la mà d'una noia.
-Bona nit Júlia!- em va dir somrient i picant-me l'ullet.
-Hola...- vaig dir tímidament.
La tieta els va fer seure.
-Que no ens presentaràs aquesta noia tan maca, rei?- va dir.
-Sóc
Era maquíssima. Tenia el cabell negre que li arrivaba fins el pit i els ulls d'un verd maragda que brillaven com diamants.
Se la veia senzilla, portava uns texans i una dessuadora que havia vist feia poc a una botiga del centre de la ciutat.
-És la meva xicota- va dir ell, mentre
-Tu deus ser
Jo vaig dir que sí i la tieta va dir que si-us-plau no li digués de ''vostè" que la feia sentir gran.
Al dia següent van trucar de la casa, que ja tenien les peces per als esglaons nous.
Noves peces pels esglaons, i també per a les nostres vides.
L’animal de l’escala tornaria a somriure…
***
A la casa nova no s’acabaven els problemes i quan només em quedava un any per concloure la primària per fi s’enllestiren els fonaments i les instal·lacions.
Havien trobat unes connexions de l’antic habitatge i van parar les obres sis mesos per por d’equivocar-se.
Feia sisè, ja havia triat l’institut on faria l’ESO. Era un edifici blau molt alt, amb unes finestres que algun dia havien estat blanques. Des de l’habitació que ocupava el meu germà es veia una de les aules, m’agradava seure a l’escriptori de l’Arnau i mirar l’institut a través del vidre mentre imaginava com seria la meva vida d’estudiant per aquells atrotinats pasadissos.
domingo, 1 de abril de 2012
cada día, tu.
"Si él estuviera..." no te puedes imaginar lo que te hecho de menos, lo que daría por darte un abrazo una última vez. Es imposible no pensar en ti almenos una vez al día, cada día hay algo, una frase, un momento, un objeto que me hace pensar en tí.
No te olvido, ni a ti, ni a tu voz, ni a tus muestras de cariño y creo que no podré olvidarlo nunca. Es tan duro ir a tu casa y que no estés, es tan duro hacerme la fuerte cuando en realidad cada día pienso en si aún estuvieras...
No consigo hacerme a la idea, y hoy aún menos, cada año nos veíamos este día, como casi todos los demás, pero hoy en especial. Fuiste elegido por mis padres para ser mi padrino... siempre has sido especial para mí y yo para tí, tu niña, a la que le gustaba el futbol y odiaba tu tabaco...
Te voy a querer y a echar de menos siempre, ojalá estuvieras aquí...
miércoles, 21 de marzo de 2012
lunes, 19 de marzo de 2012
España es un país de confusiones
Estamos en un estado en el que se confunden a jóvenes preocupados por el sistema, por perroflautas vagos. También se confunden franquistas por demócratas, se confunden libros por armas y policías por soldados. Jueces por corruptos y corruptos por inocentes.
Hace demasiado que dura esta lucha por nuestros derechos y que la única manera que tienen de callarnos es a base de golpes e insultos. No tienen ningún derecho a negarnos un empleo el día de mañana, una educación de calidad y un lugar donde estudiar sin tener una manta en las piernas.
No os cofundáis, según el lugar y el tiempo cambia de nombre pero siguen siendo los mismos.
jueves, 26 de enero de 2012
jueves, 19 de enero de 2012
PER MOLTS ANYS!
És tan humil que a vegades sembla prepotent, i si no el coneixes et pot donar aquesta imatge però no és cert. A vegades, actua massa ràpid i no pensa el que fa, però no és propi d’ell, és tan analista que es para a pensar la situació més hipotètica que li passa pel cap. No és excessivament carinyós, però això fa que valoris una abraçada seva el doble.
És comprensiu i t’escolta i fins i tot opina i t’ajuda. Li agrada saber que hi ets i a mi també m’agrada saber que el tinc allà. Que l’amistat no es destrueix si es prou forta com per aguantar distàncies de temps i espai. I la nostra ho deu ser.
El conec des de fa 19 anys i tinc clar qui és, el meu millor amic. Aquell a qui pots explicar tot i saps que només ho sabrà ell, que t’escoltarà la xorrada més gran que et passa pel cap, que et farà riure i poques vegades et farà plorar.
És simpàtic, amable i detallista. És tímid, excessivament tímid i això fa que se li escapin mil somriures quan li parles de quelcom compromès.
Per mi només té un defecte, i és que és tan culer i tan basquetbolista que t’ho portarà tot allà mateix, però després és quan li dius que ja en tens prou, ell fa un “i què hem de fer”, somriem i seguim parlant.
Avui et fas més gran, i ja et vaig prometre l’any passat que m’hauries d’aguantar molts més anys al teu costat, més aviat fent-te costat en allò que et proposis i que saps que aconseguiràs. Avui, t’ho torno a dir, seguiré aquí, senyor, per quan em necessiti.
No ho dubtis mai, per molt lluny que estigui, estaré al teu costat.
Per molts anys, Francesc. Gaudeix tan dels 19 com has sabut fer dels 18, no dubto que ho faràs, tens molt de talent.
martes, 17 de enero de 2012
lunes, 9 de enero de 2012
Ara és quan...
Ara és quan has de somriure i tirar endavant, ara és quan has d'oblidar moments en que et sents sola i pensar en tot el que t'envolta i no deixarà de fer-ho mai.
Ara és quan has de pensar en qui s'esforça perquè tu tinguis el que tens, ara és quan has de pensar com t'ha costat arribar on ets, ara és quan...
Copiant a algú..."insomnis productius".
Suscribirse a:
Entradas (Atom)