CAPÍTOL 3: un somni o una realitat?

-Júlia!

Em vaig despertar de cop, amb la respiració accelerada i una suor freda que queia del front…

Havia vist realment la mantícora volant sobre el teulat de la casa? I si tot havia estat un somni? Una imatge surrealista, potser tot havia estat fruit de la meva imaginació, i res del que havia vist i viscut era cert…I si era un somni premonitori?

El crit que havia sentit era de la meva tieta, havia entrat a l’habitació espantada.

-Reina, què tens?

-Res, res tieta, simplement havia somniat una cosa molt estranya…

El meu germà va venir a veure què passava.

-Què tens tu ara?

-Res…tonteries.

-I com és que cridaves tant?

-He somniat que els pintors desapareixien…

-Però, què dius ara?

-Sí, que eren víctimes de la mantícora!

-Mantí… què?

-És un ésser mitològic, i és el cap que hi ha al final de l’escala de la casa.

-Aaaah! Per això li feies fotos i el dibuixaves tant? Tant t’agrada aquella cosa rara?

-No és cap cosa rara, és una mantícora Arnau!

Va marxar tot rient de l’habitació. Per què no m’entenia mai? Ja feia batxillerat però ell em seguia considerant una nena petita.

La tieta no s’immiscia en les postres coses, però de vegades m’hagués agradat que fos més com una mare per a mi i no fos tan independent.

Primer de batxillerat era complicat, no tenia res a veure amb l’ E.S.O, però tampoc anava malament. Per fi havia deixat les matemàtiques! I ara gairebé totes les meves assignatures eren llengües.

La casa semblava que avançava, però només ho semblava. Tot just acabaven la planta de baix i començaven amb la de dalt.

L’escala ja duia a algun lloc, a la part de dalt que malgrat encara no hi havia res, m’agradava pujar-la. I quedar-me allà dalt, pensant, imaginant com seria la meva vida un cop estigués enllestida la meva nova llar.

Els somnis es repetien, la mantícora prenia vida i capturava alguna víctima perquè la casa no s’acabés. No m’agradaven aquells somnis, però potser estava a punt de descobrir alguna cosa.

Tenia les tardes lliures així que vaig decidir poder dormir tant com pogués per així poder somniar més.

Els somnis eren molt reals, arribava un punt que no sabia si era un somni o una realitat.

En un dels somnis jo pujava l’escala, la part superior ja estava totalment construïda. Era de fusta, amb un sostre alta amb la forma de la teulada. Era només una habitació molt i molt gran, estava plena de caixes, paquets, armaris…

Hi havia una dona asseguda sobre el llit, en sentir-me entrar es girà. Aquells ulls tan blaus em resultaven familiars. Era la meva àvia, malgrat només haver-la vist en fotografies, aquella mirada era impossible de confondre.

Em va somriure i em va manar que m’assegués al seu costat. Jo em mirava la situació des de fora, però era jo la que parlava amb la meva àvia, que ni tan sols havia conegut en vida.

-Àvia, per què hi ha una mantícora a l’escala?

-Suposo que només la meva néta preferida podia fer aquesta pregunta. Ets molt observadora, igual que el teu pare. Fa molts anys, abans que els teus besavis compressin aquesta casa, aquí hi havia un gran bosc.

Deien que hi habitava una mantícora, que el bosc era seu i que tothom que intentés entrar en el seu territori era devorat per l’animal mitològic.

-Així doncs, si és un ésser dolent, per què roman aquí?

-El teu besavi s’havia enamorat d’aquest terreny, les vistes de la ciutat eren meravelloses des d’aquí.

Una nit va voler entrar al bosc sense fer cas a les advertències de ningú. De sobte es va trobar la mantícora, estava dormint… però un llop li estava mossegant el coll per matar-la! El teu besavi no s’ho va pensar dues vegades, es va treure un ganivet que duia a la butxaca i li va clavar al llop. Li va salvar la vida a la mantícora. Es despertà…

-I va matar el besavi, oi?

-No! Em vols deixar acabar Júlia? La mantícora va llepar la mà al teu besavi mentre ell l’acaronava.

Em vaig despertar. Havia d’anar a l’institut, havia d’acabar de preparar l’examen de selectivitat al qual havia de fer front abans d’anar a la universitat.

No podia amb tot, segon de batxillerat era difícil, gairebé no me'n ensortia, a més em rosegava una mena d’intranquil•litat pel fet de no saber la història de la mantícora al complet.

La casa estava gairebé enllestida, les parets de la part superior estaven construïdes, però es tornava a parar l’obra. El meu germà deia que preferia esperar per pintar, que al cap i a la fi el més important ja estava fet.

Els somnis es repetien, sempre hi apareixia la mantícora però no en treia res clar. Volia tornar al somni on la meva àvia m’explicava d’on venia… però els somnis no els triem nosaltres, són un punt en el temps, no sabem si al passat o al present. Ni ha de premonitoris, però estava segura que els meus no ho eren, hi apareixien familiars que no havia conegut.

Durant aquells dies van venir a passar revisió per tal d’assegurar que les obres fossin correctes, i per sort tot era com havia de ser.

Jo havia aprovat la selectivitat amb un vuit i mig així que podria accedir a la carrera que triés, periodisme, feia anys que ho tenia clar.

***

-I com van decidir posar la mantícora al cap de l’escala?

-Doncs resulta, que la mantícora va donar una clau al teu besavi…

-Una clau?

-Sí, era com un símbol. Per haver-li salvat la vida; el teu besavi tenia la clau del bosc, per tant podia fer el que volgués amb aquell terreny.

Anys després el teu besavi va fer la casa, la que seria llar de tres generacions de la família i per simbolitzar la protecció de la mantícora va manar a un arquitecte que li fes una barana amb una mantícora al final de tot.

***

Ara ja sabia la història d’aquell ésser, només em caldria saber per què als meus somnis tots els treballadors de la meva nova llar eren atacats per la mantícora.

Però quina d’elles? La de l’escala? O la del bosc?

Havia llegit que els éssers mitològics mai moren, són imaginaris; com els somnis no tenen un principi o un final, no són creats per ningú, si no per la ment de cadascú.