Només quedava enguixar. Posar aquest toc blanc a les parets, un punt i final que acabaria amb uns quants anys d’espera els quals preferia no comptar.
Abans d’acabar la casa també havia d’enllestir un altre assumpte: la mantícora. Havia de resoldre aquest dubte si no em volia tornar boja confonent el somni i la realitat.
Ja estava a la universitat, estudiant periodisme, i tenia més temps per anar a la biblioteca i seguir investigant. Havia conegut en Marc, feia poc que sortíem però m’ho passava genial amb ell i em recolzava en tot el que calia.
En Marc va acceptar acompanyar-me a la casa. Ens hi quedaríem a dormir
potser allà els somnis serien més reveladors…
***
Estava a aquella habitació de fusta que ja havia aparegut als meus somnis. Vaig baixar l’escala, acaronant com sempre aquell cap de mantícora. Vaig obrir la porta i vaig sortir al jardí que semblava estar en molt mal estat.
Vaig veure una ombra, em vaig girar. Era allà…
-La teva cara em sona molt, però no recordo haver-te donat permís per envair el meu territori...-
Era una veu apagada, greu, pausada…Em vingué un calfred només sentir-la.
Tenia por, tot era fosc i estava sola.
-Aquest territori és propietat d’aquell que em salvà la vida, no de ningú més.
Sens dubte, parlava del meu besavi.
-Jo sóc…
-No vull saber qui ets, si no què fas aquí.
-Sóc la besnéta de l’home que et va salvar la vida- vaig dir amb la veu tremolosa.
-I com sé que dius la veritat? Com sé que no vols fer-me fora de casa meva?
-Mira, estimo aquesta casa més que res en el món. Va ser on vaig néixer. L’escala és l’únic record que tinc dels meus besavis, avis i pares. La teva figura em sorprèn des que vaig néixer, i no he deixat d’acaronar-la cap cop dels que he baixat per aquesta escala.
Per això no entenc per què ataques els obrers…
-Crec que tens raó. Tothom em titlla d’ésser violent i maligne, però l’únic que demano és que em deixin viure al lloc on he estat sempre. Lluito pel que vull com si es tractés d’un somni per acomplir. Els teus obrers estaven desfent l’obra que el teu besavi va construir. I potser volien treure’m la meva aparença física: el cap de l’escala.
-L’escala va ser la única cosa que vam demanar que no moguessin del lloc on romania. Però no entenc això de l’aparença física.
-El meu aspecte físic, el que va veure el teu besavi, va morir fa molts anys. Però l’esperit dels éssers mitològics, com jo, no mor mai sempre es queda en algun objecte pròxim al lloc on ha viscut. Jo vaig decidir que on millor estaria seria a l’escala.
***
Després d’aquell somni, les trobades amb la mantícora s’anaven repetint. Parlàvem durant una estona i de cop jo
Intentava visitar la casa més sovint per poder distingir els somnis de la realitat. Era gairebé impossible saber on havia succeït el somni, sabia que el lloc era el meu jardí però, la màgia del somni no existia a la realitat. Sempre era igual: jo sortia per la porta i la mantícora m’esperava estirada a l’herba. Ja no tenia por d’aquell ésser. Almenys als somnis, a la realitat tot era diferent. M’explicava anècdotes dels meus avis i els meus pares, m’agradava escoltar aquelles històries. Sentia que a poc a poc la distància entre somni i realitat, entre la mantícora i jo s’anava fent més petita.
El meu germà ja no vivia amb la tieta Lluïsa, havia trobat una feina millor i vivia amb
Però la casa no estava acabada, com des del principi sempre passava alguna cosa, si no eren els mobles, eren les cortines…
Com aconseguiria que la mantícora m’ajudés? Els somnis només servien perquè em mengés més el cap sobre si la mantícora existia realment o era fruit de la meva imaginació.
Cada cop somniava menys i quan no somniava la casa avançava millor. No volia que això acabés així. No volia pensar que la mantícora només existia als meus somnis i que no la tornaria a trobar.
***
-M’has demostrat que estimes la teva llar. Adéu…-
De cop aquella figura borrosa es desfeia en l’aire per convertir-se en no res. La mantícora havia dit adéu.
***
Al principi no vaig entendre res, però amb el temps vaig anar comprenent aquell adéu.
Només havia de demostrar a aquell ésser misteriós que realment estimava la casa, havia de lluitar pel que volia, com la mantícora feia. Aquell adéu significava que ja podia viure en aquella llar i que tot acabaria correctament.
En els meus somnis no apareixeria més, m’hauria de conformar amb veure somriure la figura de l’escala i sentir aquella sensació cada vegada que passés la meva mà sobre el seu cap.
No ho vaig explicar a ningú, ni tan sols a en Marc, potser no
La casa i jo ens havíem anat formant a la vegada, com si pugéssim una escala agafades de la mà. Una escala de marbre, amb el cap d’una mantícora al final de la barana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario