Like hand's clock

2012-01-26T15:04:00.000-08:00

Pensava que no em feien falta les pel·lícules de Hollywood, està clar que no penses el mateix. Desperta!

PER MOLTS ANYS!

2012-01-19T15:02:00.001-08:00

És tan humil que a vegades sembla prepotent, i si no el coneixes et pot donar aquesta imatge però no és cert. A vegades, actua massa ràpid i no pensa el que fa, però no és propi d’ell, és tan analista que es para a pensar la situació més hipotètica que li passa pel cap. No és excessivament carinyós, però això fa que valoris una abraçada seva el doble.

És comprensiu i t’escolta i fins i tot opina i t’ajuda. Li agrada saber que hi ets i a mi també m’agrada saber que el tinc allà. Que l’amistat no es destrueix si es prou forta com per aguantar distàncies de temps i espai. I la nostra ho deu ser.

El conec des de fa 19 anys i tinc clar qui és, el meu millor amic. Aquell a qui pots explicar tot i saps que només ho sabrà ell, que t’escoltarà la xorrada més gran que et passa pel cap, que et farà riure i poques vegades et farà plorar.

És simpàtic, amable i detallista. És tímid, excessivament tímid i això fa que se li escapin mil somriures quan li parles de quelcom compromès.

Per mi només té un defecte, i és que és tan culer i tan basquetbolista que t’ho portarà tot allà mateix, però després és quan li dius que ja en tens prou, ell fa un “i què hem de fer”, somriem i seguim parlant.

Avui et fas més gran, i ja et vaig prometre l’any passat que m’hauries d’aguantar molts més anys al teu costat, més aviat fent-te costat en allò que et proposis i que saps que aconseguiràs. Avui, t’ho torno a dir, seguiré aquí, senyor, per quan em necessiti.

No ho dubtis mai, per molt lluny que estigui, estaré al teu costat.

Per molts anys, Francesc. Gaudeix tan dels 19 com has sabut fer dels 18, no dubto que ho faràs, tens molt de talent.

2012-01-17T10:49:00.002-08:00

Hi ha tantíssimes coses que el cervell humà no pot controlar...

2012-01-17T10:49:00.001-08:00

Hi ha tantíssimes coses que el cervell humà no pot controlar...

Ara és quan...

2012-01-09T14:44:00.000-08:00

Ara és quan has de somriure i tirar endavant, ara és quan has d'oblidar moments en que et sents sola i pensar en tot el que t'envolta i no deixarà de fer-ho mai.

Ara és quan has de pensar en qui s'esforça perquè tu tinguis el que tens, ara és quan has de pensar com t'ha costat arribar on ets, ara és quan...

Copiant a algú..."insomnis productius".

Adéu 2011

2011-12-30T04:50:00.001-08:00

Se’ns escapa un any més, però per a mi un d’especial. De bo i de dolent, d’alegre i de trist.

Ha estat un any especial, he començat la universitat, visc a un lloc diferent, he conegut persones genials i m’he anat adonant de qui hi será i qui no, de qui hi és i de qui va marxar.

D’altra banda no tot han estat alegries, m’ha deixat algú molt important per mi, algú que no tornarà però que sempre hi será en una part de mi, i que encara em deu mirar de tan en tant des d’allà on sigui, segur que ben amunt, com les bones persones. Encara no havia plorat mai cap mort com aquesta, i és que jo tenia esperança de tornar-lo a veure somriure…

Siguent més superficial no ha estat un any d’èxits futbolístics ni polítics. Un any més el Valencia CF acaba l’any fora de la Champions i el PSOE rep una derrota histórica i el PP arriba al poder. A Catalunya CiU retallades i més reta…(m’he aplicat la seva política ;) )

En tot cas no deixarem de brindar ni de lluitar perquè aquest 2012 sigui molt millor. Gràcies a tots els que m’han fet somriure o han somrigut al veure’m aquest 2011.

Adéu 2011, hola 2012.

Príncipe busca princesa

2011-12-12T04:58:00.000-08:00

Imagínate al chico perfecto. Ya lo tienes? Bien, pues yo le conozco.

Para empezar es muy,muy guapo y tiene una mirada brillante capaz de transmitir todo lo que no dice. Es cariñoso y simpático, amable y atento. Nunca te va a faltar un abrazo si él está cerca.

Es de los románticos, de esos príncipes azules que dicen que ya no existen. De los que te hace sentir en un cuento...

Sus palabras son de poeta y no son solo palabras porque es capaz de levantarse a las 7 de mañana para traerte un ramo de flores a casa. Él me ha dicho las cosas más bonitas que he oído, él...

Va a estar siempre ahí, aunque no siempre reciba la respuesta esperada. Te va a cuidar aunque no se lo des todo. Y mientras tú lo pases mal, él va a lograr lo que parecía inlograble, hacerte sonreír.

Viste bien y te aseguro que su olor es de las que no quieres olvidar.

Te hace soñar, te sientes única a su lado. Pero tiene un defecto... y es que nunca me he enAMORado de él.

2011-12-07T13:46:00.000-08:00

Hoy hace un mes de la visita más odiosa de mi padre. Tú ya no estabas.

Hoy tu Madrid está más cerca de la Champions, sé que si mañana hablásemos me hablarías de los partidos de esta noche. La va a ganar, y yo, como cada día, me voy a acordar mucho de ti.

No te olvido, y sé que estás conmigo.

2011-11-23T08:32:00.001-08:00

Uns dies t'engegaria a la merda, d'altres et menjaria a petons.

Transport públic.

2011-11-21T08:42:00.000-08:00

Acabes de pujar al ferrocarril. M'has mirat, tens els ulls verds i brillants, els meus són blaus però estan apagats. Just davant meu hi ha un seient, però no seus. Et quedes a l'entrada del vagó aguantant misteri i equilibri.

Com et dius? Queda poc per arribar al meu destí, m'aixeco. Encara estàs recolzat a la sortida. M'hi acosto (intencionadament), no tinc equilibri. El tren frena i m'agafo fort a la barra de ferro. Les nostres mans es troben, els nostres ulls també però es separen de seguida.

Pròxima parada...baixo.

_____________________________________________________________________

T'he vist escrivint des que he pujat. Tinc curiositat per les teves paraules en aquest paper encara mig blanc. Just davant teu hi ha un seient lliure, però no m'agradaria distreure't de l'escriptura, es veu que t'agrada el que escrius, ho diuen els teus ulls.

Arribes a la teva parada, t'aixeques i véns cap aquí. No puc evitar somriure. El tren frena, t'agafes a la barra i jo no retiro la meva mà.

Primer contacte, primer calfred i primer adéu sense haver-nos dit hola.

fins aviat, sempre.

2011-11-09T13:25:00.001-08:00

I com n'és de difícil fer-se'n a la idea. Que ha marxat, que ja no el tornaré a sentir dir-me que agafi res de la nevera, dir-me que sóc a casa meva. Que ja no em tornarà a obrir la porta i em preguntarà on m'he deixat les claus.

Sé que seguirà allà on sigui mirant-me, sempre amb el seu carinyo, la seva "nena"... encara recordo quan em venia a recollir a l'escola, m'agafava de la mà i anàvem fins a casa. El que no feia per ell ho feia per mi, i sí, em feia el dinar fins que vaig ser prou gran.

Ningú em preguntarà ja com ell feia pels resultats de lliga d'aquell cap de setmana, ni em dirà guapa com ho feia ell. El soroll de les seves claus, la seva olor a tabac... maleït tabac que se l'ha emportat.

Estic escrivint en català quan en realitat ell no ho llegiria així, però és com em surt de dins. Les últimes paraules van ser un "te veo el viernes", no m'ha pogut esperar... però sé que ho fa, i que qualsevol dia ens trobarem i parlarem de futbol, del torn que porta la meva mare o de com em va tot a mi.

T'estimo tant, que no em surt dir-te adéu, no accepto que ja no hi ets. Que el teu patiment s'ha apagat, però ara comença el nostre, en arribar a aquella casa i no sentir-te, no veure't estirat al llit, assentat al sofà...

Et trobaré molt a faltar, de fet, ja t'hi trobo... ja em faltes...

Necessitava fer alguna cosa així, per agrair-te tant... per tot el que has fet per mi, perquè sé que m'estimaves com una filla... i és que per mi sou uns segons pares, aquella una segona casa i els meus cosins dos germans grans més.

Serà difícil seguir, però ho hem de fer, per tu...

·

2011-10-15T13:45:00.001-07:00

"No es pot començar una nova frase sense haver posat un punt i final".

Analogies

2011-10-05T11:46:00.001-07:00

I la vida acaba essent com una roda de premsa en la que s'intercanvien entrevistat i entrevistadors. Només has de respondre a qui pregunti, qui no pregunti no està interessat en respostes o en l'entrevistat. Per molt que hagin fet acte de presència, el que es valora és la veu i les orelles...

2011-09-26T11:56:00.000-07:00

No són els ulls, és el conjunt.

És la manera com et mira, és com et fa sentir quan ho fa i també el somriure que esbosseu quan ambdues mirades es creuen.

I el primer cop és màgic, però el que és màgic de debó és aguantar això fins al final, aconseguir que les maleïdes papallones no volin i que els nervis perquè això passi no desapareguin.

2011-07-25T07:26:00.000-07:00

No entenc com pot tenir tanta mala fe la gent, aquestes ganes de fer mal a algú altre intencionadament o no, sense assegurar-se d'allò que afirmen.

Rumors i més rumors que no tenen importància quan la confiança és tan gran, però que van creant esquerdes que no sabem on aniran...

No són capaços de donar la cara i ni tan sols posen en dubte allò que diuen sinó que directament ho afirmen.

Són ganes de fer mal, i realment en fan.

2011-07-03T15:44:00.000-07:00

Sembla estar tot a punt.

Només em falta un sms per fer realitat aquesta nova etapa que es projecta davant dels meus ulls. Barcelona m'espera, si més no, Cerdanyola. Tinc ganes de fer vida universitària i de madurar una miqueta sent cada cop més "independent".

-I no et fa por?

No sé quantes vegades he respost ja aquesta pregunta... Evidentment que em fa por, però crec que totes les grans experiències, totes les batalletes que els avis expliquen han començat amb un xiuxiueig de por a dins seu. O potser m'equivoco?

Sé que ell estarà amb mi, potser no tant a prop, ni tant sovint, però el més important és que el tindré al meu pensament i al meu cor, i no dubto ni un moment que ell també m'hi tindrà. Coses "pitjors" hem sabut superar ignorant comparacions i comentaris, no entenc perquè ara això no ens hauria de sortir bé. L'estimo i això és el més important i tinc molt clar que hi vaig a fer a 90 km de casa...

La família tampoc m'hi faltarà, a més! que penso molestar-los cada cap de setmana, i la resta? la resta si són prou importants (que no ho dubto ni un moment) també hi seran.

És clar que em fa una mica de por! Però no arriba ni a la meitat d'il·lusió que em fa començar aquesta nova experiència.

Em queda un estiu magnífic per endavant, fent el que m'agrada i compartint-lo amb aquells qui més estimo.

(Sentimental i cutre, però tenia ganes d'escriure i no tenia millor tema que jo mateixa...)

2011-05-17T15:12:00.000-07:00

¿Existe alguien que escuche cuando alzo la voz?

I WANNA BE JOURNALIST

2011-04-26T14:30:00.000-07:00

Sempre he estat una noia responsable i amb idees clares. Quan alguna de les meves professores de l'escola em troba o troba els meus pares el comentari sempre és el mateix: "de petita, ja semblava més madura que la resta".

Potser és per això, que mentre alguns dubten en què fer l'any que ve amb les seves vides, jo tinc clar el que vull.

Vull ser periodista i treballar a l'estranger i si pot estar relacionat amb els esports doncs molt millor.

Sempre m'han agradat els idiomes i m'he promès viure alguna temporada a Londres; i viure amb un germà gran que et pot dir l'alineació de tots els equips de futbol de primera divisió i que té un fris cronològic mental dels jocs olímpics, ha ajudat a que m'agradés conéixer més i més sobre l'esport.

Vull ser periodista i fa tan sols un any que vaig decantar-me per periodisme deixant de banda la traducció. I aquest és el meu somni, que sigui recordada per algun reportatge fantàstic, per una foto del gol que faci campiona la selecció per tercer o quart cop, o simplement per aconseguir una entrevista que semblava impossible.
Com qualsevol somni, potser no serà fàcil d'aconseguir, però penso que aquí està la gràcia dels somnis.
Amb això no vull dir que no pugui ser feliç treballant a Ràdio Salt o escrivint a la revista municipal. Com em van dir a una xerrada "vull donar veu a aquells que no la tenen".

Al començament d'un projecte sempre m'he trobat aquells que em recolzen i aquells que no ho veuen gaire clar. En aquest, possiblement el que determinarà la resta del meu futur, no tinc el recolzament d'aquells que més estimo. Però, tot i que em faci mal cada comentari en contra de la meva decisió, no penso canviar-la, és la MEVA decisió. Ara, donant un toc d'humor, jo ja els hi he dit: "Quan guanyi el Pulitzer no diré els vostres noms"

Penso fer-ho, penso canviar la meva ciutat i plantar-me a l'autònoma de Barcelona amb moltes i moltes ganes de començar aquesta carrera tant desprestigiada per noms propis sense qualificació, però que els joves que comencem li tornarem el prestigi i el renom que mereix.

2011-02-18T07:43:00.001-08:00

2011-02-18T07:41:00.001-08:00

Querida pequeña,

tu imagen proyectada sobre el río te hace aún más grande y hermosa. Los colores de tu alrededor hacen que tú seas mi favorita.

Algunos dicen que eres poco para ellos, que necesitan abrir sus horizontes y que tú eres demasiado pequeña. ¿Pero sabes qué les digo? Que no saben apreciarte, que no han sabido perderse por tus calles estrechas, ni han sabido perder el tiempo en unos de tus parques.

Estás llena de historia y de misterios. Tu sola encandilaste a los romanos e hiciste que los franceses cayeran a tus pies. Será que eres especial, será que tienes algo que deja huella.

Y por muy lejos que yo vaya, siempre te llevaré en mi corazón. Y para asegurarme que esto se cumpla, ya estoy cerca de dónde dice la leyenda que hay que darte un beso.

Girona, siempre, mi locus amoenus.

El corb

2011-01-27T13:24:00.000-08:00

Tot s’enfonsa. Quan esclata la guerra res no roman dret. Edificis, arbres, soldats i civils van caient com si de fitxes de dominó es tractés. Igual.
Perds el control i el món et domina. Et pares a pensar i és massa tard. Ets un punt insignificant dins el kaos. Tu no pots controlar res. I mentre la impotència t’envaeix, els núvols envaeixen el cel. Que ara, és negre. Com tot el que hi ha al teu voltant, inclòs el corb.
Ell és l’únic que t’empeny a escriure, a deixar petja d’aquesta situació insostenible, de voler lluitar per tots aquells que ho van fer abans que tu, entre ells l’avi, l’alter ego d’aquest corb negre, superb i cridaner que tens sobre l’escriptori.
Sembla que la teva indiferència vers el món es va despertar el dia que el corb et va ser regalat. Mai havies manifestat la teva opinió al respecte de res. “Observo, escolto i callo”, em deies sempre. Com ha canviat tot...
No surts de l’habitació, estàs embogit per una mena d’ inspiració que encara no tinc clar d’on ha sortit, el que si sé, és que va arribar el mateix dia que l’anunci d’aquella mort.
Recordo aquell matí com si fos ahir tot i que ja han passat tres mesos. L’Enric va tocar el timbre, la seva cara ens va donar la notícia abans que les seves paraules. L’avi havia mort. Portava a les seves mans una gàbia amb el corb a dins.
-És per tu- et digué – el teu avi em va fer prometre que te’l faria arribar-.
I des que el corb entrà pel llindar de la porta, el munt de fulls de la teva taula no ha parat de créixer. Feia molt de temps que no et veia escriure amb tanta dèria. Creia que la teva passió per l’escriptura se l’havia emportat la guerra igual que havia fet amb l’avi.
Però aquell animalot negre, que sempre havia considerat un portador de mal auguris, aquest cop en duia un de bo i un de dolent: un era la mort de l’avi, l’altre era aquella inspiració descontrolada que s’havia apoderat de tu.

(L'inici ja l'havia utilitzat...)

2010-11-17T12:50:00.001-08:00

Que quan te n'adones que l'estimes?
Doncs quan no pots fer res més que pensar en què deu estar fent o en què deu estar pensant. Quan et planteges si ell tampoc pot viure sense tu i tens més ganes d'estar al seu costat. Quan per molt que tinguis exàmens estàs conectada per si ell dóna senyals de vida, i et diu que té feina i tu no hi pots fer res.
Quan esperes una trucada o un missatge com si fos un miracle del cel, quan desapareix i tu vols també desaparèixer, perquè no vols ser-hi si ell no hi és.
Quan poses una foto vostra esperant quelcom seu, quan el mires i ho oblides tot. Quan esperes una abraçada que sigui capaç de fer-te volar
Quan estàs trista pel simple motiu que no saps res d'ell i que tampoc el vols molestar. Quan tens la sensació que sobres al seu món i no hi ha res que t'incomodi més. Quan no saps què has de fer quan ho vols fer tot.

Quan és ELL i ningú més.

KAOS

2010-11-04T12:43:00.000-07:00

Tot s'enfosa. Quan esclata la guerra res no roman dret. Edificis, arbres, semàfors i senyals van caient com si de fitxes de dominó es tractés. Igual.
Perds el control i el món et domina. Et pares a pensar i ÉS massa tard. Ets un punt insignificant dins el KAOS. Tu no pots controlar res. I mentre la impotència t'invaeix, els núvols invaeixen el cel. Que ARA, és negre. Com tot el que hi ha al teu voltant. ToT.

"Et toca"

2010-09-28T10:56:00.000-07:00

Si et sóc sincera, et diré que no em penedeixo de haver fet res del que ja he fet, perquè sincerament prefereixo penedir-me de quelcom fet que de pensar en possibles "i si..".
Vaig equivocar-me i amb el temps me'n vaig adonar, vaig demanar perdó i he intentat rectificar. No m'importa lluitar eternament per alguna cosa si sé que les coses m'estan anant bé i que obtindré una resposta: negativa o positiva (arriba un moment que només necessites una resposta).
Durant tres mesos he intentat estar-hi sempre, demostrar que sento i fer-te veure que sé el que vull, i que el que vull ets tu. No em dius que sí, però tampoc em dius que no. Potser no és suficient per a tu, però jo si que necessito saber-ne què en penses.
Evites qualsevol comentari i perquè no dir que m'evites a mí també. Un dia em dius que amics i a l'altre que "sóc especial"...
Realment no sé què pretens, segueixo sent idiota i si tu em diguessis un trist "vine" la resta deixaria de tenir sentit.
No has dit res, i crec que "et toca".
Quan jo penso que és massa tard, que he d'acceptar que tot es va acabar i que no hi ha possibilitat de tornar enrere em deixes entreveure que la lluita tenia sentit. Realment sóc jo la que no sap què vol, o ets tu?

Si no ho fas tu, no ho farà ningú

2010-09-03T10:27:00.001-07:00

Feia temps que ningú no em recordava que en aquesta vida el millor és ser egoïsta. Que si tu mateix no mires per tu, ningú no ho farà i que no cal que comptis amb algú que aquest "algú" ja vindrà quan realment et necessiti. I si no és el cas, tranquil que no et molestarà ningú.
No pots donar res per suposat, ni tan sols quan les coses semblen ser segures, potser un pla inesperat, una trucada o un comentari del facebook et fan canviar d'opinió i trasgiversen per complet el que semblava tan segur.
Per si encara no ho havia notat ningú, sí, estic decepcionada... Amb què? amb qui? No cal. Simplement ho estic.
I eps, si m'enrecordo de tu o et necessito ja et trucaré si? VAYA TELA!

Locus amoenus

2010-08-15T14:31:00.000-07:00

Camino pel camí de Ronda que va des de S'Agaró fins a Platja d'Aro. És un camí estret, de sorra i de brisa, la que es respira mentre vas avançant. De seguida arribo al meu locus amoenus particular. M'aturo i m'assec.
Asseguda als peus de la casa d'un artista veig el quadre perfecte. Davant meu hi tinc una terrassa feta de pedra clara, que contrasta amb la foscor de l'ombra d'aquell vell pi, on tantes vegades hem jugat els meus cosins i jo. Al fons, l'amor impossible entre el mar i el cel es fa realitat. L'horitzó uneix els dos immensos blaus sempre distants. Les roques esperen les onades del mar i les trenquen. Més al fons es veuen els velers que voregen el Mediterrani i alguns passegent per aquell racó sentint la calor de l'estiu.
A l'esquerra, queda Palamós. Es distingeixen els vaixells del port i alguns dels edificis més alts. Les casetes dibuixen la línia que separa la terra del mar.
A la dreta, S'Agaró. Per a mi, el poble més bonic de la Costa Brava. Veig la badia de Sant Pol, de la qual conec cada gra de sorra. També entreveig les casetes de colors, que donen un aire alegre a aquella platja tan petita i especial.

2010-07-18T11:39:00.000-07:00

No ens adonem del que tenim fins que ho perdem...
I no és que no ho valorés abans, si no que ara ho valoraria més. Valoraria cada paraula com si fos la última, valoraria cada petó, cada abrassada com si sabés que no en rebria cap més.
La última paraula ara és un "Adéu", qui sap si hi haurà un nou "hola", un nou "t'estimo", "m'encantes" o un simple "tinc ganes de veure't"...
no hi ha dia en què no hi pensi, que ho intento evitar? doncs sí, més per tu que per mi. Perquè ja ho dono per perdut...

Decisions

2010-07-06T14:39:00.000-07:00

Prendre decisions...
és una d'aquelles coses que ningú t'ensenya, és una d'aquelles coses que ningú sap si serà correcta l'opció triada o no ho serà...
Quan som petits no ens hem de preocupar d'aquestes decisions, senzillament són els pares els que trien per tu. Vas creixent i quan ets pre-adolescent vols prendre cada cop més decisions, perquè sembla que així seràs una mica més gran. Arribes a ser adolescent i llavors ja pots decidir algunes coses per tu mateix.
Cada cop que decideixes és com si aprenguessis a caminar, que fins que no caus, no te n'adones si ho fas bé o no. Ens hem d'esperar a les conseqüències per saber si hem fet bé o no.
I llavors, ens preguntem, i què hem de fer per decidir el que aparentment és correcte? Doncs això mateix, et deixes portar per la intuïció, et deixes aconsellar, si vols fas una llista de pros i contres o simplement tenques els ulls i decideixes.
Però decidir no és així de fàcil, que només has de pensar en tu mateix i decidir el que a TU et vagi millor. Pel camí et deixes altres factors, gent que comparteix alguna cosa amb tu i que es veu afectada per una decisió per una altra...

Avui n'he pres una de decisió, i sent molt egoista i pensant durant força temps crec que he fet el millor per a mi. Sé que he fet mal a algú i aquesta és la part negativa de la meva decisió, però un cop preses, les decisions, només queda deixar actuar al temps per tal que parli... com fa sempre.

2010-06-06T13:16:00.000-07:00

Quan has de fer el pas d'una etapa a una altra i per diverses raons has de canviar d'institut el que et planteges realment és no anar-hi sola. Arriba un moment que les assignatures et són una mica igual i el que vols és anar amb els amics/amigues que has tingut sempre.
El que no et planteges, és la gent que coneixeràs. I si en coneixes, i fas nous amics, potser penses que no són com els que porten una vida amb tu, però no sempre és així. Amb 16 anys ens pensem que ja coneixem a tothom, tenim l'amiga amb la que farem el cafè i els nens jugaran al parc, tenim l'amic amb el que compartirem feina, tenim la colla amb la que sortirem de festa universitària els dijous...
Fins que apareixen nous jugadors, en aquest joc que és la vida. Coneixes gent amb la que no havies parlat mai, coneixes gent amb la que rius sense parar a les hores de classe, gent que et fa una abraçada quan fa tres mesos que comparteixes aula. Fins i tot trobes a algú a qui explicar-li la teva vida des del començament, i que tens la sensació que això ho has fet sempre.
Aquest any he tingut aquesta sort, he tingut la sort de conèixer força gent d'aquest tipus. Fins i tot quan la meva companya de l'ànima va decidir abandonar la classe vaig trobar algú que s'asseia al meu costat i que feia que fos una mica més fàcil no tenir-la per explicar-li quelcom del cap de setmana el dilluns al matí. A l'altre costat algú altre que et somriu només entrar a la classe i a l'altre punta una nova amiga a qui explicar-li tot. Algú amb qui compartir pis d'aquí un parell d'anys...
Jo era de les que pensava que els amics de l'Eso són per sempre, i arribats a aquest punt, penso que m'alegro que no sigui així i que puguis incloure gent que val la pena a la teva vida, sempre que aquesta t'ho permeti.

Barça y Madrid y viceversa

2010-04-18T15:22:00.000-07:00

Ya hace una semana que Barça y Real Madrid disputaron el encuentro más esperado por todos los amantes del fútbol. Y es que en partidos de este tipo se ven enfrentados: famosos, ciudades, familias e incluso la política.
Hace también una semana que puedes ver las noticias deportivas sin ser del equipo catalán o del madrileño. Imagínense si ya durante el año estos dos equipos colapsan las noticias, durante la semana del clásico!
Muchos de los aficionados a otros equipos estamos hartos de este monopolio del fútbol español. Ya no solo las jugadas de los jugadores son repetidas miles de veces, sino que los señores Florentino Pérez y Joan Laporta tienen más minutos en televisión que cualquier político!
Estoy de acuerdo en que en este momento son los que están en mejor forma, y no hay mejor manera que demostrarlo que con la clasificación de la mejor liga del mundo (la española) pero y porqué no hablar un poco más de otros equipos que sin gastarse millonadas en fichajes están en puestos europeos, o de otros que aunque estén en puestos europeos son exigentes con ellos mismo, y expulsan al entrenador por perder un partido?
Siempre habrá estos dos equipos en la boca de todo el mundo aunque no estén en rivalidad directa, señores, el fútbol es así.

2010-03-03T13:41:00.001-08:00

TODO va mal, nada te hace sonreír. Todo sale mal. Mil cosas para hacer y muy poco tiempo. No saber como solucionar los problemas que se te han venido a cuento sin comerlo ni beberlo. Tener que elegir entre amistad o orgullo, querer tener la razón. No querer cambiar y deber hacerlo. Tener una visión negativa de todo. No tener ganas de NADA.
Por suerte, es una sensación temporal.

Els objectius arriben sols

2010-02-08T11:12:00.000-08:00

Tenim una certa edat per jugar, no creus?
Tu, t'ho prens com un joc, com una partida d'escacs, com si amb cada moviment que fessis estiguessis més a prop d'un objectiu.
Et proposo una alternativa: què tal si t'oblides de passos, si t'oblides d'estratègies i de moviments?
Dedica't a viure el dia a dia, dedica't a somriure per tot allò que et fa feliç. Perquè proposar-se un objectiu? Perquè no mirar-los un cop aconseguits?
No cal proposar-se metes per aconseguir-les.

Escriure per desafogar-te

2010-01-26T13:52:00.000-08:00

Tinc la sensació que l'egocentrisme se'm menja per dins. Que em penso que en el món només hi sóc jo. No sé si realment això és cosa meva o és realment com em veu la gent des de fora.
Simplement em preocupo per la gent que tinc al voltant i m'afecta tot el que fa o diu. Mal fet, dirien molts, però no és això (a grans trets) viure en societat?
Aprendre a solucionar problemes i comentar-los amb la gent que tens a prop?
Doncs bé, no la trobo aquesta gent, clarament tinc amics fins i tot considero que alguns de molt bons, però no els veig. No veig el moment de explicar què em preocupa o què em passa pel cap.
Sento que si no sóc jo qui fa el primer pas, ningú no s'avançarà i que d'alguna manera o d'altra tot depèn de mi. Tot ha de passar tard o d'hora per les meves mans, m'afecti o no.
Prou, no puc més, em cau el món a sobre i no l'aguanto.
Després de passar una tarda fantàstica davant d'un cacaolat massa calent i algú que és més important que un amic, però que no deixa de ser-ho em venen algunes reflexions.
Tan de bo un crit pogués lliurar-nos per dins de tot el que portem. Treure angoixes a través d'un crit, qui no ho ha provat? No sempre funciona, oi?
Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

Sona: algún clàssic del rock català, no sé que té aquesta música que atrapa...

Acción-reacción

2010-01-25T13:27:00.000-08:00

El pasado 12 de enero un terremoto devastó la isla de Haití en América Central. Desde entonces la ayuda humanitaria, las donaciones anónimas y el trabajo de los voluntarios ha sido noticia diariamente.
Quizás muchos se pregunten porque necesitamos que pase una catástrofe de estas dimensiones para reaccionar. Haití ya era el país más pobre de América antes de que sucediese esta terrible noticia. Sin embargo, pasaba desapercibido para muchas personas.
Creo además que en estos momentos de crisis cada uno busca el bienestar propio. Si hace tres meses alguien le hubiese pedido algún tipo de ayuda económica a una familia de a pie para Haití, quizás no hubiese sabido ni localizar este país en un mapa.
A raíz del terremoto, no es que haya aumentado la solidaridad simplemente, la sociedad ha tomado conciencia que por muy mala que sea la situación en España, en otras partes del mundo es mucho peor.
Muchas veces no somos conscientes de las consecuencias de muchas acciones y necesitamos tenerlas frente a nosotros sin posibilidad de vuelta atrás para asumirlas. Es la manera de actuar de los humanos “acción-reacción”, siempre necesitamos ese “algo” que nos mueva a actuar.

"l'únic animal que cau dos vegades a la mateixa pedra"

2010-01-17T11:32:00.000-08:00

No sé ben bé si aquest refrany és així, diria que no ho és pas perquè és una traducció del castellà, però bé...
Estic indignada! Porto gairebé tot el dia estudiant per un examen d'història: La Revolució Russa. I penso: I perquè vull saber jo, que passava a Rússia al 1917? Si el meu professor d'història estigués per aquí em respondria amb la seva meravellosa frase: "Per millorar el futur, has de conèixer el passat" és cert, té raó. Però no portem els humans més de 100 anys estudiant la història dels nostres avantpassats i tot i així cometem errors?
Després de la I guerra Mundial, encara hi va haver una segona! Després de les colonitzacions a Amèrica del Sud, encara ens extranya que ens "mirin malament" des de l'altre punta de l'oceà...
Per molt que veiem que darrera de l'extrema-dreta i trobem partits purament feixistes encara hi ha gent que defensa "els valors" dels partits de dretes.
Per molt que la vida ens demostri que la societat ha d'estar unida, encara molts pensen que la societat l'han de moure els homes i que les dones millor a casa!
Em desespero... podria posar més exemples, però els meus apunts sobre la Rússia del 1917 m'estan cridant desesperadament.
Gràcies!

2010-01-06T13:29:00.000-08:00

No pretendo que esto sea mi diario personal ni mucho menos. Simplemente me he creado un blog para tener un lugar donde colgar aquellos textos, que aunque sean cutres, sosos, o no tengan demasiado valor literario, para mí, son especiales.
Hoy empiezo escribiendo en español, pero estoy segurísima que colgaré algún texto en catalán. En inglés ya no lo tengo tan claro, aunque me encanta ese idioma.
Creo en las rutinas, pero no tengo constancia. Puede que de ahí venga el nombre de mi blog: las manillas de un reloj siempre hacen el mismo recorrido, pero suelen pararse, sobretodo la de aquellos relojes de cuerda.
Por hoy ya tengo bastante.
A cualquiera que lo lea, gracias!