CAPÍTOL 1: Els fonaments de la vida

L’endemà deixàvem enrere un passat, tiràvem a terra els desitjos dels nostres avantpassats i començàvem de nou.

Jo no me n’adonava gairebé de res, només tenia 2 anys, però el meu germà, afeccionat a inventar-se històries m’ho havia explicat com si d’un somni es tractés.

Els pares havien mort poc després que jo arribés a aquest món; ni tan sols tenia una imatge definida d’ells. Sortosament el meu germà era prou gran com per fer-se càrrec de mi i no haver de dependre de ningú.

La casa l’havien comprat els meus pares als meus tiets i estava decorada amb el gust de la meva mare. La cuina era enorme amb una taula de fusta d’aquelles antigues on pot seure tota la família, el menjador estava pintat de color blanc que donava tranquil·litat, puresa, i feia que semblés més gran. Tenia un balcó il·luminat pel sol fins al vespre on sortia a jugar a l’estiu.

Però el que més m’agradava d’aquella casa era l’escala. Per mi l’escala significava pujar, ascendir…estar a la planta de dalt era recordar el passat.

L’escala tenia quinze esglaons, ho vaig saber més endavant, quan vaig aprendre a comptar fins a vint a l’escola… els graons estaven fets de marbre i s’hi reflexava la meva cara quan els pujava animadament. La barana era de ferro amb un bany d’or que semblava real, tot i que la casa no era gaire estrident, la barana ho era. El passamà era de fusta de roure i als acabaments hi havia un cap d’algun ésser mitològic que conexeria anys després.

Per tant, aquest element de la casa seria l’únic que romandria allà mentre es construïa la meva nova llar.

Mentre les obres començaven i els primers obrers apareixien pel terreny jo començava l’escola.

M’agradava el fet d’anar a l’escola, tenir la meva professora, els meus amics, jugar a fer ‘’sorra fina’’ a l’hora del pati…

El meu germà feia la seva, no tenia gaire clar el seu futur, havia deixat a mitges la carrera d’empresarials perquè no el motivava, deia.

Durant la construcció de la nova casa viviríem a casa de la tieta Lluïsa, era una germana de la meva mare, era soltera i com ella deia era ‘’un esperit lliure”.

Era la més gran de les germanes però ella deia que era jove i que tenia molt per viure.

El meu germà, l’Arnau, em va venir a buscar a l’escola volia parlar amb la meva senyoreta…

- La Júlia es porta molt bé a classe, ets un gran exemple per la teva germana Arnau.

- Gràcies, gràcies…- va dir el meu germà envermellint-se.

- Si això era tot podeu marxar, no tens de què preocupar-te - va dir la senyoreta Marta.

Li vaig explicar què havíem fet a l’escola. Feia veure que m’escoltava, jo ho sé… també sé que ho era tot per a ell que m’estimava com si fos la seva filla.

Sempre que li demanava em portava a veure la casa. L’obra no avançava gaire, i fins i tot ho veia jo, que llavors era una nena petita.

M’agradava anar a aquell solar, on abans hi havia hagut casa meva i veure l’escala, al bell mig, palplantada, com si hagués caigut del cel. Sempre passava la mà pel cap d’aquella figura que no sabia ben bé què representava. Semblava que somrigués quan l’acaronava.

**

Quan vaig començar quart tot just acabaven els fonaments. L'empresa que s'encarregava de la construcció havia tancat i l'Arnau va estar un any buscant-ne una.
A mida que la casa començava a tenir forma jo creixia. Me n'adonava de detalls que fins ara no havia parat esment.
El meu germà llavors, tenia vint-i-dos anys era hora que gaudís, sortís de festa, conegués noies...
Però ell deia que no podia, m'havia de cuidar. Havia d'assumir responsabilitats que no eren pròpies d'un noi jove.
-Que han fet malbé què?- vaig sentir que cridava l'Arnau pel telèfon...
-No, no pot ser!- va tornar a cridar.
Quan va penjar, el vaig veure nerviós. Em va abrassar com mai ho havia fet i em va explicar la conversa.
Havien trencat cinc esglaons de marbre de l'escala. S'haurien d'arreglar. Però el marbre original era caríssim i les peces esquerdades haurien de ser d'un altre tipus.
Aquella mateixa tarda vaig anar a veure l’escala.

Hi estaven treballant i no em van deixar passar, però la cara de l’animaló semblava trista. Era com si li faltès alguna cosa, i es que l’escala no estava completa.

L’endemà mentre la tieta Lluïsa i jo sopàvem sota el llum taronja del menjador, a conjunt amb el sofà, arribà el meu germà.
Venia agafat de la mà d'una noia.
-Bona nit Júlia!- em va dir somrient i picant-me l'ullet.
-Hola...- vaig dir tímidament.
La tieta els va fer seure.
-Que no ens presentaràs aquesta noia tan maca, rei?- va dir.
-Sóc la Irene.- va respondre
Era maquíssima. Tenia el cabell negre que li arrivaba fins el pit i els ulls d'un verd maragda que brillaven com diamants.
Se la veia senzilla, portava uns texans i una dessuadora que havia vist feia poc a una botiga del centre de la ciutat.
-És la meva xicota- va dir ell, mentre la Irene somreia.
-Tu deus ser la Júlia, oi? I vostè la Lluïsa?- ens preguntà.
Jo vaig dir que sí i la tieta va dir que si-us-plau no li digués de ''vostè" que la feia sentir gran.
Al dia següent van trucar de la casa, que ja tenien les peces per als esglaons nous.
Noves peces pels esglaons, i també per a les nostres vides.

L’animal de l’escala tornaria a somriure…

***

A la casa nova no s’acabaven els problemes i quan només em quedava un any per concloure la primària per fi s’enllestiren els fonaments i les instal·lacions.

Havien trobat unes connexions de l’antic habitatge i van parar les obres sis mesos per por d’equivocar-se.

Feia sisè, ja havia triat l’institut on faria l’ESO. Era un edifici blau molt alt, amb unes finestres que algun dia havien estat blanques. Des de l’habitació que ocupava el meu germà es veia una de les aules, m’agradava seure a l’escriptori de l’Arnau i mirar l’institut a través del vidre mentre imaginava com seria la meva vida d’estudiant per aquells atrotinats pasadissos.